Cartes

la clau del futur

Inés Blanch Molina. olot.

Fa unes setmanes, a la meva es?cola es van dur a terme unes taules rodones on diferents professio?nals del ram jurídic i social van impar?tir entre les alumnes els seus conei?xe?ments per ajudar a decidir el nostre camí cap a la universitat. A les taules rodones hi va assistir un as?sessor empresarial, una advoca?da i una professora d'anglès de Primà?ria. Tots tres em van semblar per?sones molt interessants, però les paraules de la professora em van marcar i em van fer pensar molt. Va dir: "No heu de triar la carrera de ma??gisteri perquè creieu que és més fà??cil o perquè té més vacances, heu de triar aquesta carrera perquè real??ment els nens us agraden, i heu d'entendre que passareu el do??ble d'hores amb el fills dels altres que amb els vostres". En la meva o?pi??nió, aquesta professora va estar del tot encerta?da amb aquestes pa?raules, ja que professor no ho pot ser tothom, només aquells que real??ment senten devoció per l'ensenyan?ça, ja que de l'educació dels nens d'ara en depèn el futur del país.

Cap a la terra de les persones lliures

Carles Monguilod Agustí. girona.

Vaig llegir amb molt d'interès l'en?trevista feta pel bon amic Albert Soler al també molt bon amic Jordi Grau. En acabar la seva lectura vaig tenir coneixement que un noi nascut a Amer ens portaria, gràcies a l'atzar, "cap a la terra de les perso??nes lliures" (sic). Es referia, per si no estan al cas, al nostre flamant pre?sident de la Generalitat, en Carles Puigdemont. Vist això, he pensat si no seria bo que algú esbrinés, si a més a més de néixer a un poblet pe??tit i modest no va néixer també, com l'Altra Criatura, en un pessebre. I posats a esbrinar, per què no, buscar si, en el moment del natalici, no voltaven per allà un bou o u?na mula. O qui sap si potser fins i tot al?gun burro català. Per què no? Mi?rem-ho! I mentrestant estiguem a?matents que no fos cas que els tres Reis que vinguin a adorar-lo no siguin de la casa dels Borbons amb un sèquit de patges del Tribunal Constitucional i el crucifiquin direc?tament sense deixar que es faci gran.

Resposta a Francesc A. Picas

JOSEP RUIZ GARCIA. SANTA COLOMA DE FARNERS.

Li puc ben assegurar que jo mai he matat un capellà ni violat una monja. Vaig nàixer el 1944 i per tant no em puc responsabilitzar de les malifetes perpetrades pels dos bàndols. En canvi sí que puc donar fe del que vaig escriure (sense rancúnia) respecte a l'Església catòlica, apostòlica i romana. Però aquest no és el cas. Deu ser que no em vaig explicar prou bé o vostè no ha entès res del propòsit de la meva carta. Si la llegeix amb atenció i aparta la seva mirada del paràgraf del passeig sota pali del Dictador, s'adonarà que el que demano és que es desterrin d'una vegada per sempre les rancúnies i odis que sembla que després de tants anys algunes ànimes com la de vostè i la gent d'ERC de Santa Coloma encara mantenen vius. La meva carta només pretenia indicar que el camí és deixar de banda tot el mal rotllo com diu ara que fa tants anys que hi ha molta gent que arrossega i no porta enlloc. Així de senzill. Estigueu ben bo.

Malversació de fons públics igual a dèficit

JOAN JANOHER I SADURNÍ. VULPELLAC.

Cada manifestació pública del ministre d'Economia s'esdevé en cortines de fum. Almenys, l'aportació dels seus continguts s'aparten molt de la veritat. Potser hem de creure amb els enganys dirigits als espanyols? Perquè l'obsessió a cercar complicitats amb Catalu?nya no deixa de ser un instrument de ?descrèdit per al nostre poble per quant, abans de pronunciar-se, hauria de reflexionar amb allò que gestionen de manera incoherent, i mancada de bases reals de compromís.

El ministre en qüestió, Montoro, fa referència a unes comunitats que gaudeixen d'un concert econòmic, com és el País Basc. També, els Cabildos de les illes Canàries, que tenen uns preferents semblants, en concepte administratiu. Tant de bo la nostra comunitat catalana tingués aquests drets tan reclamats per evitar l'incompliment del percentatge que ens vénen negant del PIB. Són moltes les diferències existents, i no poden manifestar-se dient-nos: que som deficitaris.

Ens assenyalen com a poble incomplidor, i malversador de la nostra administració. Vergonyós a?quest qualificatiu per quant les constants reivindicacions en reclamar el que ens pertoca són airejades públicament com si demanéssim una almoina. No s'adonen del greuge comparatiu de menyspreu envers la nostra gestió? Tampoc han volgut entrar en pactes fiscals per poder autogovernar-nos. Però sí que han aplicat desmesuradament malversacions de fons públics, que han generat un dèficit quantitatiu important.