Connexió Panamà

Quan vaig visitar el canal, un taxista ja em va advertir que el país viu bé perquè no pregunten d'on vénen els diners

11.04.2016 | 10:07

Un matí d´aquesta setmana vaig fer un somriure d´orella a orella quan vaig entrar al bar de sota casa a Madrid i hi vaig trobar, esmorzant tot sol, un dels meus veïns preferits. Un militar, ja retirat, que havia fet d´espia. Fa un parell d´anys vaig descobrir en un llibre que el servei de contraespionatge espanyol, fins a finals dels setanta, estava situat en una planta d´una casa de veïns de l´avinguda Menéndez Pelayo. Fins aquí, normal, si no fos perquè és l´edifici del cantó d´on jo visc a Madrid. Temps després, a través d´un altre veí, vaig descobrir que el militar retirat que saludava cada dia al bar havia estat un dels espies. De tot això ja en vaig fer un article fa un parell ­d´anys amb algunes històries que va explicar-me: la CIA els pagava un sou en negre perquè treballessin a la tarda, aprofitaven amagatalls als arbres del Retiro per dipositar els missatges i també com tenien carteristes com a col·laboradors perquè robessin les pertinences a diplomàtics estrangers de dubtosa activitat, a canvi de cedir-los unes hores a la setmana alguns trams del metro de Madrid perquè robessin. Barra lliure.

Ara mateix el tema són els papers de Panamà. Estava segur que tenia alguna cosa per explicar-me i és que fa uns mesos va dir-me que la transició espanyola sempre serà deutora de Panamà i del seu mític president Omar Torrijos, gran amic d´Adolfo Suárez. Només li vaig poder treure (en realitat ell diu el que vol dir i prou malgrat els meus esforços) que des de Panamà havien sortit els diners que van compensar alguns destacats polítics franquistes per convèncer-los que no fossin massa combatius ni molestos ni amb el Rei, ni amb Suárez ni amb la transició. Li vaig assenyalar amb el dit un titular de l´ABC (dipositat al cantó del plat de xurros que es va cruspir) que parlava de nous personatges implicats en l´escàndol de frau fiscal a nivell mundial. «No tengo ninguna duda –em va dir–, quienes lo han filtrado han sido los americanos». Em fa un repàs de la història del país, començant per la independència respecte de Colòmbia, operació finançada per Wall Street per aconseguir acabar el canal, i gestionar-lo aconseguint que cinc milles al cantó de cada banda del canal fossin considerades territori americà i acabant amb el tracte que Torrijos va fer amb Carter l´any 1977 perquè els fos retornat el primer de gener del nou segle. Em va dir que els americans no utilitzen Panamà per «rentar la roba bruta» sinó que per a això ja tenen altres territoris i que han volgut donar escarments i tocs d´atenció en un tema que gairebé no els ha afectat.

Quan era petit a casa hi havia un llibre ben gros i ple de fotografies, probablement comprat per la meva mare a través de la subscripció del Círculo de Lectores, que es deia Maravillas del Mundo i que els germans repassàvem constantment pensant els llocs que caldria conèixer al llarg de la nostra vida. Una de les meravelles era el canal de Panamà, que uneix els oceans Àtlàntic i Pacífic. Aquest interès el vaig poder satisfer mínimament fa uns anys mercès a una «pirula» que em van fer els d´Iberia quan, en un viatge a Mèxic, vaig tenir una escala obligada a l´aeroport de la capital panamenya, Tocumen. Les hores lliures les vaig aprofitar per llogar un taxi que em va dur a veure el canal des de les escluses de Miraflores, on els vaixells més grossos gairebé toquen les dues vores del canal mentre s´inunden per salvar els vint i cinc metres de diferència d´alçada que hi ha amb el llac Gotún, per on pasa part del canal. El taxista era un tipus amb molt de coneixements i vàrem fer una ruta bàsica perquè conegués el canal en un parell d´hores, el pont de les Amèriques i fins i tot ens apropéssim a la capital.

En aquest punt he d´admetre la meva sorpresa quan vaig veure l´impresionant skyline dels gratacels de la ciutat. Estava caient la tarda i ja tornàvem cap a l´aeroport, s´encenien les llums i aquells edificis gegantins em semblaven insòlits per a un país de les dimensions de Panamà i em feien pensar en imatges similars de Hong Kong o Nova York. El taxista va anar per feina en explicar-me que el país viu del canal, de la zona franca que hi ha al seu voltant, una mica del turisme i dels centenars de bancs, empreses i gabinets jurídics que hi ha al país aprofitant les lleis que permeten l´anonimat dels comptes i transaccions econòmics i als quals el govern ha forçat a instal·lar-se en grans edificis. Em va afegir que la majoria de dirigents polítics són, a més, els directors d´aquestes grans firmes d´advocats i dels bancs, ja que allà no hi ha lleis d´incompatibilitats, per tant, segur que ha estat una bona operació immobiliària. El país defensa tot això a mort perquè són ingressos que els permeten mantenir un bon nivell de vida, molt superior al dels seus veïns. Els papers de Panamà seguirant sortint durant un parell de setmanes, amb més noms i escàndols. No hi ha sector que se n´escapi. Podríem dir que qui no surti és que és més aviat poca cosa, econòmicament parlant. En tot cas, potser dorm millor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema