La mort del jove holandès que l'any 1973 va venir a jugar amb el Barça ha commocionat el món de l'esport. L'opinió pública i publicada l'ha mitificat i encimbellat a l'Olimp, on resideixen els déus olímpics. La seva agilitat, tant física com mental, i la saviesa prenyada de sentit comú sobre com s'ha de jugar al futbol, han forjat la seva llegenda.
Així mateix, val a dir que la seva vinguda a casa nostra fou acollida amb admiració, tant per les seves qualitats esportives, com pel fet d'ésser holandès. El segell "holandès" certificava la modernitat, la civilitat europea. Holanda era el país mirall dels catalans. Un país de bons comerciants, civilitzats, creatius, dels del "nord enllà" del conegut poema d'Espriu. Un país que en el seu moment, en temps de Felip II, va guanyar-li la guerra i varen proclamar la seva independència de Castella. Així ens ho diu Francesc-Marc Àlvaro i cita Jordi Puntí "gairebé sense voler, ens va donar una pàtria" (La Vanguardia 28/03/2016).
A la posició mental favorable a l'holandès Cruyff també hi va ajudar el fet que uns anys abans, concretament el 1969, va ser publicat a Catalunya El nou catecisme holandès. Un nou catecisme, insuflat pels aires del Concili Vaticà II, amb vocació pastoral que els jerarques miraven de reüll per les incidències que podia tenir en la catequesi tradicional catòlica. No cal dir que molts catalans varen acollir-lo amb curiositat i sobretot amb molta esperança. Només un apunt sobre el control de natalitat que deixa entreveure la visió realista i pastoral vs la posició fonamentalista: "...En aquest punt, però, ni el metge ni el sacerdot no tenen l'última paraula, sinó la consciència...". Aquesta visió, dins el magisteri oficial, ha estat un vol de curta volada. Les encícliques papals sobre l'amor i la família (Humane Vitae, Familiaris Consortio) i les catequesis del Papa Joan Pau II (La teologia del cos: l'Amor Humà en el Pla Diví), s'encarregaren de posar plom a les ales i fer prevaler la norma moral objectiva (dictada per ells) per sobre de la pròpia consciència.
Aquest dilema encara resta pendent. El papa Francesc amb el Sínode de la Família ho ha afrontat. El document de treball presentat als bisbes (Instrumentum laboris) en el paràgraf 137 intenta harmonitzar els dos pols: La pròpia consciència, entesa com la ressonant veu de Déu en el cor humà per escoltar o la moralitat objectiva que impedeix decidir arbitràriament. Cinquanta moralistes de renom internacional i diversos cardenals van signar una apel·lació demanant que la moralitat objectiva prevalgui sobre la pròpia consciència.
L'exhortació Apostòlica Postsinodal Amoris Laetitia del Sant Pare Francesc, sobre l'amor en la família, publicada el divendres 8 d'abril, no clarifica el dilema. Fa bones les declaracions del cardenal Kasper que ha tingut una posició realista en resoldre els temes considerats doctrinalment anòmals: "Francesc no és un revolucionari, Bergoglio és un reformador". "La doctrina no canvia, però la disciplina pot ser canviada" (Religió Digital 02/04/16).
Sobre el control de natalitat, es recolza amb els esmentats documents dels anteriors Papes sobre la família. Tanmateix, deixa la porta una mica oberta en citar un text del Concili Vaticà II (... ). L'elecció responsable de la paternitat pressuposa la formació de la consciència que és "el nucli més secret i el sagrari de l'home, on aquest se sent a soles davant de Déu, quina veu ressona en el recinte més íntim d'aquella" (Gaudium et spes, 16)
La norma moral objectiva, a voltes descar?nada en el temps i en l'espai que cada perso?na concreta ha de viure, esdevé moltes vegades una càrrega que allunya molts creients de la pràctica religiosa. Som adults i la preeminència de la pròpia consciència com apuntava "el nou catecisme holandès" és el camí realista i pastoralment factible perquè els creients harmonitzin la pròpia vida amb la fe. Si Cruyff, l'holandès, ha canviat el sistema de joc del futbol, per què l'esperit del "nou catecisme holandès" no pot canviar les nostres mentalitats catòliques ?
