Qui no ha pensat mai "que bé, si fóssim immortals", "quina injustícia és això d'haver de morir"? I tot seguit ens hem consolat dient que és una utopia. Però la ciència és un motor imparable, malgrat les traves que pugui trobar. En els darrers 50 anys, l'esperança de vida s'ha allargat dels 71 als 83 anys, gràcies als avenços mèdics, farmacèutics, socials. I ja es diu que som a prop de portar-la fins als 150. Actualment, la medicina regenerativa té un paper cabdal en l'evolució de l'espècie, mitjançant investigacions sobre les cèl·lules mare, la regeneració d'òrgans, etc. O la troballa fonamental del gen CRISPR-Cas9, que facilita extraordinàriament la modificació d'un genoma, i ja ha permès reproduir una orella, trossos d'os, cartílags, muscles, gemes de fetge, cervells mil·limètrics, microronyons... Són els primers graons d'un procés que no es limita al cos humà, sinó que també eixampla possibilitats de la nostra quotidianitat.
Simultàniament, però, gairebé sempre apareixen els esgarriacries, els autoproclamats defensors de l'ésser humà que, sota l'empara dels poders constituïts -polítics i/o religiosos-, rebutgen tot allò que pot menyscabar els seus atributs. Déu -el que sigui-, la religió, l'ètica, els costums, la por, són arguments emprats per intentar aturar -o frenar- una cursa sense fi, la de la vida, i un dels seus somnis més potents: la immortalitat en el quimèric paradís que ens ensenyaven de petits. Somnis o no, utopies o no, el cert és que la imparable curiositat de l'ésser humà segueix impertèrrita per més entrebancs que li posin. Res no deturarà mai l'ànsia de saber, d'anar un pas més enllà. Res, excepte el mateix ésser humà.
