Qué era esta España esencial en gran medida inventada? El núcleo era un mito imperial, la creencia que España tenía encomendada por la divinidad una misión en el mundo que la había llevado a descubrir y cristianizar la mayor parte del subcontinente americano. Esto proclamaba en 1924 un manual para los reclutas del ejército. Los principales ideólogos fueron desde los Reyes Católicos, V. de Mella, Menéndez y Pelayo.
"Todo está roto en este desventurado país, no hay Gobierno, no hay cuerpo electoral, no hay partidos políticos, no hay ejército, etc. Todo es ficción, todo es ruina". Això fou publicat en un diari espanyol, El Correo, el 7 de febrer de 1901, dos anys després de que Espanya perdés les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines, en una desastrosa guerra amb els EUA. El desastre de 1898, que és com passa a la història nacional la derrota i davallada final de l'Imperi Hispànic on, segons Felip II, no es ponia mai el sol.
És estrany que una rata de biblioteca com és un servidor no hagués llegit El fin del Imperio Español (1898-1923), editat el 1975 per Crítica, de l'historiador anglès i professor de la London School, Sebastian Balfour, autor dels millors treballs que he llegit sobre els moviments obrers catalans del clàssic La Dictadura, los trabajadores y la ciudad. Doncs davant la descoberta d'un nou llibre de Balfour, en un parell de tardes em vaig cruspir la culminació de la 1a Restauració Borbònica del conservador Cánovas i el liberal Sagasta, on les diferents burgesies hispàniques, a través dels caciquismes locals, terratinents i les oligarquies industrials i comercials no feren la clàssica revolució a l'estil anglès ni francès, després de Napoleó I, sinó que manipularen la constitució, el parlament, els partits i els vots a favor dels seus interessos classistes; enfront una població rural analfabeta i uns treballadors urbans superexplotats i enganyats per la demagògia i el populisme anticlerical dels falsos republicans del partit radical del nefast Lerroux, que durant les revoltes obreres de la Setmana Tràgica de Barcelona que arribarien a cremar esglésies i convents com a símbols del poder establert.
No voldria ser tendenciós, però cal recordar, un cop més, que el Tribunal de la Santa Inquisició va ser operatiu fins al 1834, i això feu que el lliure pensament dels humanistes reformistes catòlics, seguidors d'ErasmeMontaigne, o els racionalistes, com Descartes, per no parlar dels protestants, calvinistes, luterans o maçons, fossin perseguits, empresonats, torturats i condemnats a mort. El mateix va succeir als enciclopedistes francesos de les Llums, Voltaire, Diderot, Rousseau, tots es trobaven als índexs dels llibres prohibits per l'Església Catòlica. I els reformistes liberals de les Corts de Cadis durant tot el segle XIX es revolten contra l'absolotisme real i clerical. I en els pronunciaments pel poder, sempre intermitant.
Per aquest motiu, els intel·lectuals i els polítics hispànics han estat sempre tan moderats, reformistes o servils. Els més significatius foren els regeneracionistes, com Costa, Ganivet, MalladaGinés de los Ríos, fundador de l'Escola Lliure. Fins i tot des de la generació del 98, des d'Unamuno i Baroja, als de 1920 com Ortega, pràcticament cap d'ells va ser ni republicà, ni socialista, encara menys comunista o anarquista. No oblidem que molts escriptors europeus, burgesos, com el francès Flaubert o l'alemany Schopenhauer tenien por, menyspreaven i criticaven als treballadors per revoltosos, sindicalistes que feien vagues per aconseguir millores salarials, etc. A Espanya, des de la primera Restauració, el poble es trobava superalineat pels intocables valors tradicionals del tron, l'altar, l'espasa i la creu, de manera que els burgesos liberals pactaren com a tot Europa per mantenir l'ordre i desenvolupar la nova societat industrial capitalista.
Per Maura, com la transició de Suárez intentaren la revolució des de dalt, després de Silvela, també conservador, seguidors de Cánovas. El valor suprem de la primera Restauració des de 1867 era la monarquia constitucional i bipartidista, com en la segona restauració d'avui, 2016, tot i la crisi de PP i PSOE.
La primera Restauració deixa rastres 50 anys, el fracàs fou degut a la manca de legitimitat, retard en la modernització i democratització del país, les guerres i l'aparició de les masses obreres reclamant els seus drets socials i llibertats, en un estat incapaç de regenerar-se per la manca d'obertura i l'egoisme de les seves oligarquies.
A conseqüència del desastre del 98, l'exèrcit espanyol, en crisi i desprestigiat per la derrota a les colònies, tenia uns 80.000 soldats, 500 generals, 600 coronels, 24.000 oficials i 142 almiralls de dos vaixells d'una flota destruïda pels nord-americans. Els militars estaven més preocupats per la qüestió catalana -els separatistes- que no pas per la naixent agitació obrera. Balfour estudia en gran profunditat la formació de la Lliga Regional dels Prat de la Riba i Cambó, l'esclat de Solidaritat Catalana a l'Esquerra Republicana i els seus oponents com Lerroux. Tots aquets moviments fonamenten la catalanofòbia dels militars espanyols. El resultat fou l'atac de la revista satírica el ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya. El renovat nacionalisme hispànic dels militars va anar en augment, van subliminar la pèrdua de les restes de l'Imperi en la renovada Guerra del Marroc i la unitat d'Espanya, "una grande y libre". Adoptant un regeneracionisme neoconservador que es posaria en pràctica en la futura dictadura de Primo de Rivera, el 1923 i la de Franco el 1939.
I acabarem amb el que va escriure Ortega y Gasset el 1921: "Marruecos hizo del alma dispersa de nuestro ejército un puño cerrado, moralmente dispuesto al ataque". I això va ser el que van fer el 18 de juliol de 1936 els militars que es van aixecar contra la II República.
