Un límit de dèficit arbitrari

12.04.2016 | 09:24

Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda en funcions, anunciava per carta a la Generalitat de Catalunya que, amb el dèficit del 2,74% del PIB de Catalunya el 2015, s'incomplia el pla de sanejament del 2014, que incloïa no sobrepassar el 0,7%. I sense contemplacions, per aplicació de l'article 25.1 de la Llei Orgànica 2/2012, de 27 d'abril, d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, aprovada pel PP, CiU i UPyD, s'ordenava al govern català que aprovés en el termini de 15 dies la no-disponibilitat de crèdits per garantir el compliment de l'objectiu de dèficit per al 2016. És a dir, passar del 2,74% al 0,3% del PIB català que significa un ajust d'uns 4.900 milions. Poca broma!

El ministre, amb el seu acurat histrionis?me, treu ferro a la situació quan afirma que Catalunya rebrà 1.862 milions més de l'Estat i que s'estalviarà pagar 1.019 milions d'interessos. No diu res del forat de més de dos mil milions, que és pràcticament impossible d'omplir. Malgrat el to comminatori de la missiva, esperem que no arribi la sang al riu.

L'obsessió pel dèficit públic és present en el pacte d'estabilitat i creixement (PEC), aprovat el 17 de juny de 1997 pel Consell Europeu per garantir l'estabilitat pressupostària.

A l'acord s'establia el compromís de mantenir a curt termini un dèficit públic per sota del 3% del PIB i, a mitjà i llarg termini, d'arribar al dèficit zero o, fins i tot, al superàvit.

Ningú està en contra d'estalviar en època de bonança per gastar en períodes de penúries. Com fan les formigues! Gunnar Myrdal, premi Nobel del 1974, economista socialdemòcrata suec, l'any 1934 ja va aconsellar incloure en el pressupostos límits al "dèficit estructural".

Ara bé, és diferent del constitucionalisme econòmic, preconitzat per James Buchanan, premi Nobel del 1986, que respon al dogma liberal de demonitzar l'Estat perquè no controla la despesa pública.

El 27 de setembre de 2011, amb la modificació de l'article 135 de la Constitució espanyola, s'incloïa l'estabilitat pressupostària com una regla d'or o límit constitucional del dèficit públic que s'ha utilitzat pels governs de Catalunya i Espanya per justificar les retallades dels serveis públics i per augmentar els impostos com l'IRPF i l'IVA.

Cal reafirmar que és possible reduir el dèficit amb l'eliminació dels beneficis fiscals a les grans empreses i fortunes i amb la lluita contra el frau fiscal.

Per tant, el debat sobre el límit del dèficit del 3% no és intranscendent. Aquest percentatge és una limitació arbitrària, sense cap estudi econòmic que avali la seva utilitat en la recuperació econòmica quan hi ha recessió i deflació. De fet, s'ha convertit en un instrument per ensorrar l'estat del benestar i augmentar la desigualtat social.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema