Admiro la gent que es preocupa pel futur de la llengua. Els veig reunir-se, emetre manifestos, demanar signatures, exigir accions, i tot plegat perquè tenen por que els seus besnéts, qui sap si els rebesnéts, no parlin català. Els admiro perquè sóc incapaç de preocupar-me per una cosa tan etèria. Però sobretot els envejo, ben poques preocupacions deuen tenir si el seu problema és quin idioma es parlarà d'aquí a cinc generacions, quan ells ja no parlin res. A mi no em preocupa ni el que parlaré jo la setmana vinent, i ells ja estan dècades més enllà, potser segles.
Per mirar d'entendre'ls, em vaig proposar llegir el famós manifest Koiné, un més dels que surten de tant en tant. Deixant de banda la retòrica tronada -llengües exògenes i endògenes, instruments de colonització lingüística...-, em cridà l'atenció un fragment: "Un dels grans problemes d'estat de la nova república catalana, potser el més important, serà el lingüístic". Repeteixin amb mi: potser el problema més important. Serem l'enveja del món. La majoria de països estaran capficats pel terrorisme, la crisi, l'atur, l'educació, la sanitat, les pensions o els drets humans, però als catalans ens preocuparà si es parla prou català, falta saber si perquè tota la resta ja la tindrem resolta o perquè som uns idiotes que ens preocupem de parides. Potser més que l'enveja del món serem la riota.
La llengua no evoluciona a cops de manifestos ni de decrets ni de bones intencions. Afortunadament, cal afegir. Evoluciona com li dóna la gana, i no empesa pels estudiosos sinó al carrer, dia a dia, entre gent que no li dóna altra importància que la de comunicar-se avui. Demà ja ho veurem, queda lluny.
Potser sí que d'aquí a un segle no es parlarà català, com a mínim segur que no com ara. I saben què? M'importa un rave. El millor manifest en favor de la llengua el va pronunciar fa poc Juan Marsé, i si tothom se l'apliqués no sé si seríem més feliços però almenys ens podríem ocupar del que de debò importa: "Jo parlo i escric en la llengua que em surt dels collons".
