El més enigmàtic i imprevisible artista de la regió de Girona ens ha tornat a sorprendre. Aquesta vegada de manera molt positiva. Perquè els seus admiradors, al cap i a la fi, el que volem és gaudir de la seva obra i persona en plenitud. I ja sabem que la d'artista és una vida arriscada, i potser per aquesta raó, nosaltres, els acomodats, l'hem defugida. Però necessitem gaudir de l'artista que viu una experiència valenta fora de la convenció, del cràpula per força de sutge i carbó, del fill de presons que no té ni feina ni patró. Necessitem que ens faci entrar en trànsit quan expressa el que ha vist llançant-se a l'abisme que a nosaltres ens ha espaordit. Per això podem comprendre que pateixi, s'enfonsi, es degradi... Però preferim gaudir dels seus millors moments. El millor Adrià Puntí el vam veure dissabte al Teatre Municipal en un concert de l'Strenes. Va oferir una versió nova de temes antics a més dels nous de La Clau de girar el taller i L'enclusa i un cop de mall. I va convertir el concert en una obra dramàtica amb telèfon vermell i fil argumental inclòs. El millor Puntí. Creació pura amb la veu recuperada i tota la potència física.
