Res

13.04.2016 | 09:57

Cadascú té els seus propis problemes laborals, per excés o per absència, i cadascú té els seus compromisos diaris, però tots plegats patim una mancança compartida: ens costa no fer res. D'una manera o altra, en temps de connectivitat superlativa, tendim a adotzenar els nostres dies i deixem per al final allò que entenem com a descans, que hem parcel·lat al nostre imaginari per als períodes de vacances. Però, des del prisma quotidià, tenim molt poques estones en què no estem pendents del mòbil ni dels estímuls externs que ens ocupen el temps de manera compulsiva, a vegades amb una subtilesa de la qual no som conscients fins que el cos ens alerta de la seva persistència.

No fa gaire, per una successió d'accidents horaris, vaig tenir una tarda lliure en el sentit més ampli de la paraula. No havia de fer res de res, i això va (de)generar en la decisió, tan pomposa com absurda (més que res perquè, coi, ni que fos un ésser viu) d'apagar el mòbil. Vaig provar de no pensar en cap de les meves aficions, sobretot perquè també s'han tornat «laborals», ni en cap maldecap associat a una activitat determinada. Simplement volia caminar, improvisar: avorrir-me, si s'esqueia, capbussar-me en el tedi més absolut. Deixar de donar voltes a les coses, a les paraules, a mi mateix. Perdre la consciència del temps. Ho vaig aconseguir, efectivament, durant 10 meravellosos minuts. És l'espai temporal que va passar entre la transcendent decisió de desconnectar-me de la realitat i l'aparició d'un nus a l'estómac que m'advertia, com un despertador mental, que si he de prendre consciència del no fer res és que no sé estar-hi, i punt. Aquest nus, aquest pas a la sensació d'anar contra les meves necessitats reals, em feia partícip d'una de les grans addicions del segle XXI: no podem no saber què passa, com tampoc no ens podem aïllar del que creiem que ens afecta. Molt lògic, tot això, en un món que ha convertit el miratge en l'antídot de la soledat, i on ens mantenim molt ocupats per no haver de pensar en allò que ens falta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema