La sort

«Hi ha coses que no podem fer. Coses que no poden ser. No som omnipotents i ho hem de saber»

13.04.2016 | 11:25

Quan llegeixo un llibre, una revista o un article digital i tot de cop hi apareix un conte de mestres, deixebles i vaques que remuguen em vénen tots els mals. Amb tots els respectes cap als lectors de contes moralitzants: quan el monjo budista es comença a menjar la sopa de pollastre jo ja plego. Però com que l'home és contradictori per naturalesa (i la dona també), avui us vull explicar un conte que parla de la bona sort. Som-hi. Us prometo que no hi surten roures que parlen.

Una vegada hi havia un home que caminava pel carrer quan, tot de cop, li van disparar un tret, a l'espatlla esquerra -sembla que vivia en un barri conflictiu. A l'hospital, estirat a la llitera, es lamentava: «Com és possible que m'hagi passat això a mi? Jo només caminava tranquil·lament pel carrer. Quina mala sort que tinc!». Al mateix conte però en un món paral·lel, un home camina pel carrer quan, tot de cop, li disparen un tret, a l'espatlla esquerra -sembla que vivia en un barri conflictiu. A l'hospital, estirat a la llitera, sospira: «Ostres, que just que ha anat. Cinc centímetres més avall i m'haurien disparat al cor. Ja seria mort. Quina sort que he tingut.»

Ho explica la neurociència: la bona sort i la mala sort són conceptes subjectius. Sembla que tot, absolutament tot, ho podem llegir en positiu o en negatiu. Costa de creure: morir-se també es pot llegir en positiu? Doncs sembla que sí: el que s'està morint pot agrair, per exemple, que els seus fills ja siguin grans i no quedin desatesos («sort que la nena ja és gran, ella se'n sortirà, em puc morir tranquil»). No hi puc estar al cent per cent d'acord perquè penso que hi ha coses que són objectivament una putada. Però sí que és cert que la realitat és tan immensa i tan inabastable que cadascú de nosaltres només en veiem un trosset i que tenim un marge de maniobra molt important a l'hora d'escollir quin trosset veiem. Si tenim la mirada entrenada per buscar allò positiu, ens sentirem afortunats. Si la tenim entrenada per buscar allò negatiu, tot ens sortirà malament pels segles dels segles. Aquí hi ha un perill molt important, que és el de creure's allò de «si vols, pots», que és la perversió d'aquesta idea: que puguem captar les coses d'una manera o d'una altra no vol dir que siguem capaços de fer que passi allò que vulguem. És una creença molt estesa en la nostra època i té la capacitat de fer molt de mal perquè genera molta frustració. En realitat hi ha coses que no podem fer. Coses que no poden ser. No som omnipotents i ho hem de saber.

Però és cert que a vegades no ens funcionen les coses perquè no encertem la mirada. Decidir quina mirada volem tenir sobre la realitat és, segurament, el més gran exercici de responsabilitat que podem fer. Ho explica Joan Margarit: hi ha un moment a la vida que has d'escollir el camí de la por o el camí de l'amor. Si esculls el segon, et salves. Si esculls el primer, estàs perdut. Val la pena pensar-hi un moment. (Va dir la vaca mentre s'acabava la sopa de pollastre.)

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema