Cal reconèixer que les tertúlies tòxiques, polítiques o de l'escotilló, també anomenades roses encara que tinguin un color més aviat virat, d'aquesta gent tan escapçada, han contribuït molt a l'acceptació social de l'insult, la denigració, l'assenyalament. Però després, tots hem posat una mica de la nostra part per l'èxit de la festa caníbal: Félix de Azúa i certs independentistes, Iglesias i Rivera, pijos i proletaris, de tal manera que la bilis acumulada sembla efecte de la sequera crònica. A veure si torna a ploure a l'Espanya seca, mai millor dit, i l'aigua arrossega els rucs morts.

Em va doldre, especialment, l'insult classista, però sobretot indigne, que Azúa li va dedicar a l'alcaldessa Ada Colau. Indigne de qui calça un talent infreqüent. Així com hi ha novel·listes inspirats i poetes de cartell que, quan baixen a l'article, no passen del sermó o de la requisitòria, Azúa sempre sorprèn per la finor de l'enfocament, la singularitat de l'expressió i la ben dosificada ma?la llet. Ell sap millor que ningú que en matè?ria d'insults mai es pot quedar per sota de Trotski i cal respectar els consells de Schopenhauer. Si no, es peca contra l'art d'escriure en el qual un és un voluntariós artesà.

També l'independentisme ha encès les seves espelmes en aquesta vetllada de furiosos insomnes i si certa responsabilitat l'hagués allunyat de la temptació de partir Catalunya en dos, que és el que tenim ara, podrien estar traficant amb les seves mino?ries arranjaments al Parlament espanyol i obtenint contrapartides per a la seva gent, que és el que no passa quan es posen tots els ous al mateix cistell. I arriben els ximples a assenyalar els tebis, als desafectes. Les invitacions a linxar. Sense anar més lluny, el llibre Perles catalanes, que crida a la condemna dels que considera indignes bo?tiflers, traïdors a Catalunya. I a la llista inclouen, entre molts altres, a Josep Pla, que escrivia millor i va donar més glòria a Catalunya, en català i en castellà, del que mai aconseguirien aquesta colla d'aprenents poc aplicats.