Cartes

Joan monturiol danés. olot.

Són alguns ciclistes que no respecten les lleis. Això fa massa temps que dura, i es llegeixen paraules i més paraules.

S'ha de ser més responsable dels càrrecs que s'ocupen, no n'hi ha prou de dir paraules buides, i que ens quedem amb això.

Segur que seria més efectiu passar als fets, a veure si sou capaços de dur les paraules a la pràctica.

No podem viure de somnis irreals. ?Senyors de l'Ajuntament d'Olot, menys parlar i més actuar. La reacció no és més que la vostra actuació. Com es pot permetre que aquests incontrolats passin per les voreres? S'ha d'entendre que la bicicleta és també un vehicle i per tant se'ls ha d'avisar, que això no és xauxa.

Cal saber que el passeig de Barcelona, l'avinguda de Girona i els ambulatoris, on hi ha gent que, com jo, va de visita, i no tenim cap necessitat de mirar amunt i avall per què no ens atropellin.

Cal posar ordre amb uns senyals ben visibles, i si se salten la llei, multa, igual com els cotxes, i així s'adonaran que aquestes infraccions resulten cares.

La bogeria entra, sobretot, per les idees

Quim durall. BANYOLES.

Un pertorbat mental de germà de la Salle Bonanova, fa uns 63 anys, ens deia, a l'escola, que un mal pensament impur consentit, ni que fos per una dècima de segon, era un pecat mortal que ens precipitaria a l'infern. Molts alumnes sensibles anàvem sacsejant amb vehemència el cap d'una banda a l'altra, per apartar la idea de qualsevol dona, ni que fos la santíssima Mare de Déu vestida amb els seus vels blancs.

La deformació religiosa que impartien aquests castradors mentals, completament dements, era descomunal. L'estrany és que no acabéssim tots al manicomi.

Sort que també hi havia molts germans assenyats i sensats, perquè altrament hauríem d'afirmar que en lloc d'educar-nos ens deseducaren bestialment.

Un altre dia podríem seguir-ne parlant.

Criteri desigual amb comparatius injustos

JOAN JANOHER I SADURNÍ. forallac.

Haurem de procurar de no cremar les oportunitats, com tampoc pretendre imposar altres variants de comunicació lingüística. Catalunya ha estat i segueix sotmesa al partidisme de l'exercir de la parla, mitjançant la imposició de l'Estat. Tot país té la seva pròpia llengua, i a més la de Catalunya és més que mil·lenària. Llavors, qui pretén entrar en polèmiques d'incom?pliment de l'actualitat social que tenim a casa nostra? On ningú vol defugir del compromís, tampoc desmerèixer.

Per començar, s'hauria d'intentar per respectar la proposta institucional prevista en el moment que Catalunya es proclami independent. Aquest fet tan desitjat pel poble en general bé mereix un reconeixement de la seva cultura.

Per això, no podem caure en paral·lelismes comparatius, només s'escau utilitzar el criteri nacional de tot país amb llengua pròpia, sortint a la vegada de les pressions manipulades per sectors contraris al catalanisme, pels impositors.

No podem acceptar la paraula bilingüisme: de fer-ho, cauríem injustament a perdre els drets adquirits pels vinguts de fora. Però aquests han de cercar la compren?sió definitiva envers a la proclamació oficial del català. Nosaltres, com a poble, sempre hem estat respectuosos amb la llengua Espanyola, cosa que els altres no han fet. Ens ha tocat sacrificar la nostra per evitar un fet desigual. En canvi, mai ho han reconegut. No caiguem, doncs, en el parany injust i en la manca de solidaritat.

Ànims i endavant, jovent

Cati Babot Artigas. banyoles.

Més sovint del que m'agradaria, sento parlar de coses negatives sobre la joventut actual. Comentaris com: «no tenen educació», «no saben el que és el respecte», «són impertinents», «són malgastadors», «només pensen anar bé ells», «no saben el que volen». Potser és que no s'adonen que el temps i les circumstàncies han canviat i només es fixen en les coses dolentes i les bones les obvien.

També actualment hi ha molts joves que lluiten per obrir-se camí i per canviar el món que els adults els deixem, ple d'incertesa i mals auguris. Però això, la gent que els sem?bla que les seves arrugues i/o cabells blancs, els dóna dret a jutjar-los tan durament, no ho té en compte o no ho valora.

Personalment, confesso no estar espanta?da pel jovent que agafarà el nostre relleu, perquè malgrat tots els entrebancs, demostra diàriament la seva empenta i ganes de millorar el futur.