Fa poc, un corredor de la marató Via Verda, en un poble de Castelló, va morir mentre participava en la cursa. Un altre corredor va morir en acabar-la, només d'arribar al seu hotel. I un altre més va quedar en estat molt greu, ingressat en un hospital. Un dels morts tenia 57 anys, l'altre, 45, i el corredor hospitalitzat era un bosnià de 65 anys. Els organitzadors de la cursa estaven consternats. «La tragèdia s'ha acarnissat en uns corredors experimentats», deien en un comunicat. L'Ajuntament del poble, per la seva banda, va decretar dos dies de dol oficial.
Que dos corredors morin durant una marató és una tragèdia, sí, però només per a les seves famílies i els seus amics i els altres corredors que corrien amb ells, perquè un final així entra dins del previsible, per molt dolorós que sigui, i sobretot quan un té ja certa edat. Repeteixo que un dels corredors tenia 57 anys i l'altre 45, mentre que l'hospitalitzat té ja 65 anys, una edat sens dubte provecta (i sé el que em dic perquè m'hi vaig acostant). A aquestes edats, córrer una marató és una activitat arriscada que pot acabar molt malament. I a més, és lògic pensar que aquests corredors morts, que estimaven les curses i que devien estar molt orgullosos del que feien, no haurien considerat cap tragèdia morir fent el que volien i en circumstàncies gens desagradables (la família i els amics ho veuran d'una altra manera, és clar). «Oh Senyor, doneu a cada un la seva mort pròpia, el morir que es desprèn de la seva vida», suplicava Rilke a El llibre de les Hores. I per a un corredor, no hi pot haver una mort més pròpia que morir participant en una cursa.
Es miri com es miri, cada vegada ens resulta més difícil assumir la idea de la mort. I no només la idea de la mort, sinó la de qualsevol circumstància que resulti adversa o amarga o desagradable. I així, hi ha molts pares que es neguen a parlar als seus fills no només de la mort, sinó fins i tot de les malalties, per por de traumatizar-los o causar-los una ferida psíquica incurable. Aquests pares viuen obsessionats a crear una muralla que aïlli els seus fills de tota irrupció de la vida real (encara que els fills, com és natural, acabin posant-se malalts a causa d'una grip). I també hi ha pares -potser els mateixos- que intenten ocultar als seus fills totes les circumstàncies negatives que puguin sorgir en les seves vides, començant per les separacions o els divorcis (fins i tot els seus propis), o les males notícies, o fins i tot els problemes laborals més immediats. I així enganyen als nens dient-los que el seu pare o la seva mare se n'han anat de viatge, o estan «treballant en un altre lloc», o no poden veure'ls perquè el seu treball reclama tota l'atenció i ja no els queda temps lliure.
Aquests pares o familiars candorosos no s'adonen que enganyar així els nens és el pitjor que els poden fer. Perquè els nens poden entendre molt bé que els seus pares s'hagin separat o s'hagin quedat a l'atur, però el que aquests nens no poden entendre mai és que no puguin veure la seva mare o el seu pare perquè se n'han anat de viatge (i sense acomiadar-se, a més), o perquè estan treballant, o per qualsevol de les maldestres excuses que se'ls donen. Tinc la impressió que aquests pares obsessionats amb la idea de no traumatitzar els seus fills solen ser els mateixos que desconfien de les vacunes i que prefereixen la medicina natural -l'homeopatia, les tisanes, els remeis naturals- abans que els tractaments mèdics «convencionals» i els medicaments fabricats pels laboratoris. I aquests pares acaben obligant els seus fills a viure en una ocultació constant de la realitat, que al final només aconsegueix deixar-los indefensos davant el més mínim contratemps o la més mínima adversitat. I encara que no ens agradi sentir-ho, hi ha moltes opcions polítiques que s'inspiren en aquest terror neuròtic a enfrontar-se amb els fets desagradables -i inevitables- de la vida.
El cas estrany és que les actituds així -les que emmascaren tot allò que pugui ser desagradable o dolorós- tenen cada vegada més adeptes, mentre la realitat diària es va fent cada vegada més dolorosa i més desagradable. Els rics no estan disposats a perdre ni un sol cèntim, com ho demostren les revelacions dels «papers de Panamà», mentre que les condicions laborals empitjoren dia a dia i les perspectives es tornen cada vegada més negres. Però molts de nosaltres, i a sobre els que es creuen més avançats i més progressistes, s'entesten a tancar els ulls als nens perquè no percebin res al seu voltant que pugui resultar incòmode, amarg o dolorós. I per la mateixa raó, els organitzadors d'una marató es neguen a acceptar que la mort de dos corredors ja madurs pugui ser un fet d'allò més natural, per dur que resulti acceptar-ho. Està vist que seguim obstinats a viure d'esquena a la realitat. Aquesta és la nostra pitjor neurosi contemporània.
