Les cases de la por a Europa

16.04.2016 | 00:00

Dins del parc temàtic que anomenem Europa hi ha, com en qualsevol altra fira, cases de la por on els terroristes s'amaguen després de perpetrar les seves malifetes. Són municipis de la conurbació de Brussel·?les, capital de la UE, que tenen noms consonàntics com els de Molenbeek i Schaerbeek alhora que població de fe musulmana.
Molenbeek, en particular, té un llarg historial de vincles amb el terrorisme gihadista; per més que la gran majoria dels seus habitants sigui gent pacífica a la que resultaria injust penjar el cartell d'encobridora dels bàrbars que hi busquen refugi. La connexió d'aquest barri amb els atacs islamistes a Europa es remunta, si més no, als atemptats de l'any 2004 a Madrid. I està del tot comprovada tant en la massacre del passat mes de novembre a París com en l'última de l'aeroport i el metro de Brussel·les, al costat de Schaerbeek. Tan hostil és l'ambient dins d'aquest enclavament al cor d'Europa que una famosa agència de publicitat nord-americana es va veure obligada a tancar fa cinc anys les seves oficines a Molenbeek. El seu personal havia patit 150 atacs fins llavors; xifra similar a la d'altres corporacions que van abandonar el barri per la mateixa raó.
D'aquí que Brussel·les sigui alhora la capital d'Europa i el principal centre d'operacions dels terroristes que li han declarat la ?guerra al continent, segons la Interpol. El que s'ignora són les causes d'aquesta singularitat, atès que altres ciutats compten amb proporcions més o menys similars de població musulmana i de cap manera s'han convertit en cases del terror. L'alcalde de Molenbeek apel·la a motius socioeconòmics com l'alt nivell d'atur, l'amuntegament de les famílies d'immigrants àrabs i la consegüent desesperació que portaria alguns joves del barri a caure en braços de la branca més extremada de l'Islam. Tot això seria, en opinió de l'alcalde, un perfecte «caldo de cultiu» per a la violència que, tanmateix, no es produeix en altres llocs on les taxes d'atur i els problemes d'habitatge són idèntics.
Altres polítics, com el diputat belga Georges Dallemagne, apunten a les nombroses mesquites sufragades als anys setanta per l'Aràbia Saudita, que haurien propagat els ensenyaments fonamentalistes als que fins llavors eren aliens els immigrants marroquins a Bèlgica.
A això caldria sumar la ineficiència de la policia belga, que sembla actuar amb la mateixa poca traça que els famosos Dupont i Dupond de les aventures de Tintín. Una opinió que matisen els experts en contraterrorisme en suggerir que l'estructura federal de Bèlgica obstaculitza el flux d'informació entre els investigadors. Més o menys el que passa, al seu torn, amb els diferents i distants serveis d'intel·ligència dels 28 països de la UE, incapaços de coordinar-se entre si.
Per aquests forats es colen els paios de la bomba i el Kalàixnikov que cada pocs mesos sembren el pànic en una o altra ciutat del continent. Fa una mica de por aquesta Europa que no sap molt bé què fer amb les cases del terror instal·lades en barris de la seva mateixa capital. I ja ni tan sols sorprèn que a Brussel·les hi hagi un desconcertant «Barri europeu».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema