Començo pel començament: sóc un dels signants del manifest sobre la situació de la llengua que va donar a conèixer fa poc el grup Koiné. No conec pràcticament cap dels seus autors, però després d'haver-lo llegit vaig decidir d'adherir-m'hi. El document ha somogut les plàcides aigües del nostre bilingüisme cofoi i ha mostrat l'emperador en tota la seva nuesa: diu el paper que el català es troba en un clar procés de pèrdua dels seus trets més genuïns i en plena minorització en l'ús social a dins de Catalunya, l'única part del món on podria salvar-se. Per contra, s'escampa la falsa impressió que tot va bé i galopa a tot drap la versió absurda que afirma que és el castellà l'idioma en retrocés. En conclusió, alguns consideren políticament incorrecte mostrar la situació real de les llengües oficials a casa nostra.
El manifest ha causat, com és natural, un cert escàndol. Hi ha coses que es veu que no poden ser dites en veu alta. I, com sol passar en aquests casos, se li atribueixen coses que no diu, com que es proposa convertir Catalunya en un país monolingüe -amb la marginació consegüent dels castellanoparlants- o que pretén que l'única llengua oficial de la futura i hipotètica república catalana sigui el català. Això no ho diu, el paper, i alguns ho han reconegut, però s'han afanyat a precisar que els autors ja podien imaginar-se que, parlant de la manera com ho fan, aquesta interpretació falsa es faria inevitable: així és que, oh meravella, la culpa no és dels manipuladors, sinó dels que s'atreveixen a ficar-se en un esbarzer poc aconsellable. Mentrestant, l'estat continua atacant-nos per terra, mar i aire i la llengua polèmica i incòmoda, la llengua marcada a Catalunya, és la pròpia del país.
Hi ha un aspecte, naturalment, que no voldria pas defugir. És el famós debat sobre l'oportunitat d'un paper com aquest. El món polític i un cert món periodístic s'apunta de bona gana a la teoria que el mal del català no vol soroll i que la nostra llengua s'ha d'expandir a còpia de mitjos silencis i bona educació, mirant de no ofendre ningú amb l'arma de la crua veritat. Conclusió d'aquesta tesi? Doncs que faríem un mal servei a la llengua si aconseguíssim que els qui l'han d'acabar sentint com a pròpia s'hi posessin en contra. I encara afegeixen: si del que es tractava era d'eixamplar -o compartir- la base del sobiranisme per aconseguir la independèn?cia, val més que no remenem aquestes aigües i parlem només del maltractament fiscal i altres agressions similars de l'Estat espanyol.
No sóc insensible a aquest darrer argument, és clar, perquè n'entenc la bona voluntat. Però hi ha massa gent que oblida que obtenir un estat propi no és cap garantia de la preservació d'una llengua, com ens recorda el cas tan conegut d'Irlanda. D'altra banda, si el preu a pagar per obtenir la república catalana és consentir que la nostra llengua es mantingui en la davallada actual, la famosa balança de guanys i pèrdues al voltant de la independència trontolla en el sentiment d'una bona colla de persones que no obliden que la llengua és el tret d'identitat fonamental de la nació catalana.
El fet és que l'emperador va nu, com en el conte. I que la defensa d'un bilingüisme a ultrança, que pretén un tracte exquisidament igualitari entre el peix gros i el peix petit, s'ha anat apoderant del discurs oficial d'aquest país. Així és que sóc dels que pensen que ja va bé que, almenys de tant en tant, algú ens recordi on ens trobem i somogui les plàcides aigües del fals bilingüisme pacífic.
