El progressisme catòlic, que segurament esperava més, ha rebut amb una moderada ovació l'últim document del papa Francesc ( «s'ha obert una porta» diuen), alhora que la conservació extrema ha fet cruixir les dents. Un prestigiós exponent d'això últim, Roberto de Mattei, ja ha ofert la seva decisió: «L'exhortació postsinodal Amoris laetitia: primeres reflexions sobre un document catastròfic».

Es poden confrontar les dues recepcions, però abans cal destacar, després d'una lectura preliminar, que el Papa Bergoglio es mostra en aquest text exultant de jesuïtisme: amb una mà acarona tota la doctrina i disciplina de l'Església sobre la família o de la sexualitat , i amb els dits de l'altra apunta al valor de la «consciència» individual, a l'«imperfecte» de les situacions humanes, a l'aspiració a favor de la «gràcia» divina per perfeccionar-les, al «discerniment» de les situacions fora de la norma moral, o al «procés dinàmic» del matrimoni.

En suma, el Pontífex jesuïta s'aplica sengles postulats de sant Ignasi: d'una banda, lloar les «espelmes enceses» (signe de filial obediència eclesial), i, de l'altra, utilitzar tot allò existent, inclosa la doctrina, «tant com» ajudi a la fi última de les persones, salvar la seva ànima. En aquest sentit, Bergoglio seria més ignasià que jesuític.

Un altre apunt del Papa: «Les normes generals presten un bé que mai s'ha de desatendre ni descuidar, però en la seva formulació no poden abastar totes les situacions particulars». Oh vil casuística!, cridarà la conservació, però Francesc ho ha reiterat aquest dilluns a través de Twitter: «Les persones divorciades que viuen en nova unió són part de l'Església, no estan excomunicades».

En el punt de mira es troben les situacions irregulars (convivència prematrimonial, matrimonis civils, homosexualitat, divorciats tornats a casar, etcètera), i el Papa demana no llançar-les a l'excomunió, a la via morta, a la condemna en vida, abans de que es produeixi un «discerniment especial», ja que «l'Església posseeix una sòlida reflexió sobre els condicionaments i circumstàncies atenuants i per això ja no és possible dir que tots els que es troben en alguna situació així anomenada irregular viuen en una situació de pecat mortal, privats de la gràcia santificant».

Amoris laetitia (l'alegria de l'amor), incideix així mateix en una línia que va iniciar el Papa Wojtyla amb gran sorpresa dels catòlics: parlar del sexe, la qual cosa va crear des del començament del seu pontificat, el 1978, grans expectatives, no per la morbositat, sinó perquè la sexualitat era matèria reservada a gruixuts tractats de moral o fredes encícliques. Alguna d'elles va deixar gelats els teòlegs, la Humanae Vitae (1968), assenyalant així el punt de partida de la dissidència teològica que després Wojtyla va intentar refrenar..., encara que hagués començat parlant de sexe.

Francesc parla en aquest document postsinodal (conclusions del Papa després dels sínodes de la família de 2014 i 2015), de la «dimensió eròtica de l'amor» i en tot moment es remet a Wojtyla. Per exemple, quan afirma que «als qui temen que en l'educació de les passions i de la sexualitat es perjudiqui l'espontaneïtat de l'amor sexuat, sant Joan Pau II els responia que l'ésser humà «està cridat a la plena i madura espontaneïtat de les relacions», que «és el fruit gradual del discerniment dels impulsos del propi cor». Fent-se ressò d'aquelles catequesis del papa polonès, Francesc afirma avui que «de cap manera podem entendre la dimensió eròtica de l'amor com un mal permès o com un pes a tolerar pel bé de la família, sinó com a do de Déu que embelleix la trobada dels esposos».

No obstant això, molt pocs catòlics es trobaran avui davant el dolor per«un mal permès» o un «pes a tolerar». Com ja passava amb Joan Pau II, els consagrats més voluntariosos solen parlar amb vint i o trenta anys de retard respecte a les facilitats o dificultats que experimenten els matrimonis i parelles catòliques amb el sexe. I això inclou al Papa Francesc.

No obstant això, hi ha un assumpte en el qual diferents grups de l'Església es consideren en actualíssim combat i que Francesc ha introduït en el seu text per a satisfacció de la conservació moderada (el progressisme catòlic tendeix a invisibilitzar aquests temes per no veure's coincidint amb l'Opus Dei o altres moviments). El tema és espinós i confús ja en el mateix plantejament dels seus promotors. I les respostes catòliques també. De fet, hi ha massa contradiccions i equilibrismes en l'anomenada ideologia «Gender», sobre la qual Francesc sentencia: «És inquietant que algunes ideologies d'aquest tipus, que pretenen respondre a certes aspiracions a vegades comprensibles, procurin imposar-se com un pensament únic que determini fins i tot l'educació dels nens. No cal ignorar que el sexe biològic («sex») i el paper sociocultural del sexe («gender»), es poden distingir però no separar». O també, com a crítica: «La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps». En efecte, inquietant és la paraula.