L´assemblea o la marxa de la fam
Enric Carcereny Beltran. Lloret de Mar.
A l´Índia, Gandhi havia multiplicat les manifestacions no violentes i les vagues de fam per obtenir per al raj britànic un estatut d´autonomia anàleg al concedit a les colònies de població majoritàriament europea com el Canadà i Austràlia. En no aconseguir concessions dels anglesos, certs membres del seu partit, el Partit del Congrés Nacional Indi, es van impacientar i van proposar una guerra oberta, amb una sèrie de revoltes armades per expulsar els anglesos del territori indi.
Gandhi va insistir en el seu camí de la no-violència i va advertir el virrei de l´Índia que la seva pròxima campanya de desobediència civil seria l´exercici del dret natural dels hindús a produir sal. Així doncs va deixar la seva àshram dels voltants d´Ahmedabad, al nord-oest del país, acompanyat d´algunes desenes de deixebles i d´un seguici de periodistes.
Després d´un recorregut a peu de 300 quilòmetres, va arribar el 5 d´abril de 1930 a la costa de l´oceà Índic. Va avançar dins l´aigua i va recollir a les seves mans una mica de sal. Amb aquest gest irrisori i altament simbòlic, Gandhi va encoratjar els seus compatriotes a violar el monopoli imposat pel govern britànic sobre la producció i distribució de sal.
Com a proposta meva i personal, penso que en la propera assemblea de l´ANC del cap de setmana, crec que seria impactant que una setmana abans de l´11 de setembre, els càrrecs electes es tanquessin al Parlament de Catalunya, i comencessin una vaga de fam reclamant un referèndum per Catalunya, que es podria acabar el mateix 11 o continuar, segons els vots de l´Assemblea, ja que seria un cop de força per a totes les manifestacions populars, perquè tindria la legalitat internacional i la democràtica. I també seria un record per lluitar contra la pobresa vital, com poder menjar i l´energètica. Tot plegat acompanyat d´una publicitat impressionant a escala mundial.
Arremanguem-nos
Núria Torrent Verdolet. Sant
Hilari Sacalm.
Els meus fills van a l´IES Anton Busquets i Punset, un institut petit, amb poc més de 180 alumnes. Com en molts altres, la majoria de professors fa una bona feina i la direcció, amb els recursos de què disposa, garanteix una bona educació.
Aquesta setmana, una alumna de batxillerat ha publicat en una xarxa social que aquest institut era una merda. És fals, però l´opinió de l´adolescent en poca estona ha estat reproduïda per alumnes i pares, més de 80 m´agrada. No em sorprèn que alguns pares s´hi afegeixin, em sap greu que tractin injustament tot un col·lectiu que fa la seva feina amb professionalitat i honestedat.
Ara treballo en altres àmbits, però la meva experiència en l´àmbit de l´ensenyament passa per conserge d´institut, professora, membre de l´AMPA i regidora d´educació. He arribat a una conclusió, si es vol millorar s´ha de parlar directament amb els implicats i aportar quelcom.
Els tuits i els comentaris al Facebook no resolen res, per això proposo a tots aquests que han clicat m´agrada, que no siguin tan simples, que s´arremanguin i vinguin a fer propostes. Els pares que pensem que l´IES Busquets i Punset és un bon institut, també hi serem.
El Sant Pare a l´illa grega de Lesbos
LluÍs Esquena Romaguera.
Torroella de Montgrí.
La propera sortida del papa Francesc té un nou nom propi: l´illa grega de Lesbos, lloc del pelegrinatge del Pontífex el dissabte 16 d´abril. Aquesta illa s´ha constituït en símbol de la fallida d´humanitat que representen les migracions contemporànies, un poble que vaga per la terra en recerca de condicions dignes de vida, que sovint no arriben.
Fins aquesta frontera d´incertesa i dolor, Francesc vol portar l´abraçada de l´esperança per a milers de refugiats. Una abraçada del món cristià, d´Orient a Occident, significat en la unitat del Papa amb el patriarca ortodox de Constantinoble, Bartolomé I. D´aquesta manera la visita esdevé un gest ecumènic de primera magnitud, ja que permet veure els cristians units al servei de la caritat i l´acollida als més vulnerables.
Eufemismes i llenguatge críptic
Josep M. Loste i Romero. portbou.
Per què es fan servir tants eufemismes en una societat cada dia més contradictòria, neuròtica, exhaurida i finita? ¿Per què es menciona amb tanta insistència, en les tertúlies i les tribunes de premsa, la necessitat d´incrementar, en l´àmbit públic/polític, la transparència i, per contra, cada vegada s´utilitza un llenguatge, més críptic? Com a usuari del ferrocarril convencional d´ençà de fa més de quaranta anys, em molesta, m´indigna molt que quan ve en retard un tren, a causa d´un atropellament, no es vulgui dir ni analitzar que, en la majoria dels casos, ha estat un suïcidi social; és a dir, un suïcidi producte de causes sociolaborals greus. I, malauradament, encara que alguns esmenten, amb molt de furor, que estem sortint de la crisi, aquesta greu xacra social cada dia va a més.
Ha arribat
el mes d´abril
Francesc A. Picas. LA JONQUERA.
Els camps s´omplen de verdor, els arbres fruiters floreixen i els jardins es guarneixen de flors. En el frondós roserar d´aquest mes d´abril collirem el dia 23 i el dia 27 dues esplèndides roses amb una flaire que perfuma tota la terra catalana. Les dues roses són Sant Jordi i la Mare de Deú de Montserrat, patrons de Catalunya. Sant Jordi és un ardit cavaller del segle III. Un jove esvelt i valerós que cavalca un intrèpid cavall blanc, amb una llança a les mans que fulmina un drac sinistre, símbol dels enemics de Catalunya; l´odi, l´enveja, la corrupció, l´estafa, la mentida, la falta de germanor i la blasfèmia. Demanem a Sant Jordi que esmicoli el drac malèvol i Catalunya sigui una terra lliure de mala política i dels defectes que corquen la pau social. Preguem, també, que la brillant estrella de la Moreneta il·lumini la catalana terra i faci de Catalunya un país plàcid i lliure.
