Maduixes

17.04.2016 | 00:00

quan érem petits, el meu pare teniu cura d'un hort immens. Les regues es perdien en línies i línies paral·leles fins als confins dels camps d'userda i blat, que un pagès del mas proper llaurava encara amb un matxo vell i borni. Tot al voltant, hi creixien, ufanosos, els fruiters: figueres de coll de senyora, pruners, cirerers, presseguers... i un perer amb peres de Sant Joan, que protegíem amb un espantaocells estrafolari. En un costat, sota l'ombra d'un ametller centenari, s'alçava una barraca on es guardaven les eines, el motocultor, les llavors i, en pots de vidre empolsinats, uns productes de coloraines que, com un sortilegi, servien per protegir les plantes i fertilitzar la terra. A tocar de la barraca hi havia un antic safareig on els lluerts paraven el sol i on el meu germà i jo ens banyàvem a l'estiu. L'aigua hi era tan gèlida, sortida directament d'un pou profundíssim, que ens fiblava la carn i ens embalbia tot el cos. Mesells, però, ens hi estàvem fins que la tarda es desmaiava rere les alzines que envoltaven la riera on bastíem les nostres cabanyes i aventures. Llavors, embolicats amb una tovallola, corríem darrere la barraca i, a cops de cavic, aconseguíem unes arrels delicioses, dolces i aromàtiques, que mastegàvem amb fruïció: regalíssia.
A l'estiu sempre tornàvem a casa amb un cistell de tomates de pera, una mata d'enciam, ceba tendra i una embosta de ravenets i pebrots, perquè la meva mare en preparés una amanida que només ella sabia preparar. A la primavera ens feien collir faves i pèsols i, el pitjor de pot, esclovellar-los; però pagava la pena quan senties l'aroma mentolada d'aque?lla cassola de terrissa. Al juny ajudàvem a cavar les patates i anar-les col·locant en caixes per passar l'hivern, quan l'hort s'esmor?teïa i amb prou feines hi posàvem els peus. Un any, el meu pare ens va donar unes lla?vors de maduixera que el meu germà i jo vam plantar en un racó, sota un caqui. Hi anàvem cada tarda, en sortir d'estudi, i ens mi?ràvem aquella terra estovada i humida espe?rant el miracle. Un dia, per fi, van aparèixer els primers brots i vam córrer a explicar-ho als nostres pares amb una barreja d'orgull i joia que poques vegades he sentit a la vida. Amb els temps, les maduixeres es van anar estenent com a mostra irrefutable del nostre triomf i llevaven unes maduixes exquisides, lleugerament àcides. Només cal que flairi i queixali una maduixa, com ho estic fent ara mateix, perquè tot això torni, precís, imparable i nítid, com aquella aigua que brollava del pou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema