Prenguem per exemple al premier David Cameron la cara del qual, del color de les mamelles d'una vaca lletera, mai em canso de contemplar. Un és de Sueca i sempre se sorprèn que algú pugui ser tan fatxenda. Es pot ser-ho tant sense trencar-se com una porcellana? Pel que sembla, sí. Doncs a aquest senyor també li ha sortit un compte a les Bahames, Panamà o la resta de la geografia bucanera, tant se val. Com al ministre Soria: Rajoy no ha aconseguit formar govern, però sí ensorrar-lo com el compte a la vista d'un malgastador. Com a Mario Conde, donya Pilar de Borbó o la parella Blasco-Ciscar, tresorers d'obres d'art a la Barraca d'Aigües Vives que és per a l'art modern el que Terranova per als pesquers bascos. Visquin les salaons! Amb l'entrada de la família en el ball, s'embolica tot: que si no era el ministre Soria, sinó el seu germà; que si el compte opac era de Cameron sènior, és a dir papa was a rolling stone, però em deixarà col·locat i sense pagar transmissions; que si era cosa dels advocats que jo no m'assabentava de res, que deia la senyora Pilar, què dolenta és l'endogàmia. I arribem així a la situació, tan cridanera, en què els lladres d'ahir, com Mario Conde, ocupen més espai al Telediari que els pispes i cleptòmans frescos del dia, en clar desafiament al principi periodístic que el nou té preferència sobre el caduc. De totes maneres, m'alegraré si recuperen els deu milions que el senyor Conde deu a Hisenda. En els temps de glòria de Conde, el banquer molt de temps caigut semblava embolicat en una barrera de força que el lliurava de la pols. Com si l'haguessin passat pel túnel de encerat de les mandarines. En canvi, ara, sembla que la cara "no em referiré al careto de Soria, aquesta no és una secció de terror gòtic" de Mario Conde té alguna cosa com de cuir antic alleujat amb olis vells que sembla que li deixa una ombra o recuelo que no surt ni amb el gel activador Oxiaction. Del que s'infereix que Cameron acabarà per tenir (més) cara de cul: la funció crea l'òrgan.
