Polítics giracamises

19.04.2016 | 09:52

Un giracamises, segons la definició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, és una persona inconstant, que canvia fàcilment d'opinió, d'acord amb les seves conveniències. Les organitzacions polítiques es nodreixen d'aquests personatges que, com les papallones volant de flor en flor, són capaços de sustentar diverses opcions ideològiques per tal d'aconseguir i conservar un càrrec públic. Són com el cul d'en Jaumet, que mai s'està quiet.

Per a aquests camaleons, les directrius polítiques són qüestions sempre supeditades a la seva particular idiosincràsia. La defensa de la llibertat d'expressió és la coartada perfecta per aquests saltimbanquis de la política. De fet, és la justificació adduïda per estar avui en un partit i demà en un altre, sense cap remordiment de consciència.

A la realitat, les seves actituds es podrien atribuir a determinades peculiaritats mentals com a resultat d'una adoració malaltissa de si mateixos.

En general, són persones que es creuen indispensables a l'hora de dictar la línia política i pensen que el seu lideratge innat hauria d'arrossegar a la resta de dirigents. No els importa dividir la militància en esbombar públicament les seves propostes, trencar la disciplina partidària i actuar com a submarins d'altres partits.

Davant de qualsevol confrontació de posicions polítiques, o surten amb un ciri trencat i abandonen l'organització amb gran rebombori, o abaixen la cresta i s'empassen els seus postulats, per no perdre el modus vivendi.

Aquells que marxen rarament renuncien als càrrecs aconseguits, sinó que s'aferren com paparres a l'escó. La majoria dels dissidents funden noves agrupacions en una martingala per confondre els militants indecisos i trobar una excusa a la seva actuació sectària.

El pròxim pas serà establir aliances amb altres forces polítiques que havien atiat la seva deslleialtat i que els acolliran amb els braços oberts. El seu premi seria figurar a les llistes electorals, a títol individual o amb coalició, per aconseguir de nou un escó i continuar vivint de la política.

Aquesta breu descripció podria formar part de la història del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Durant els anys que va ser la primera força política del país, els arribistes i oportunistes entraven en allau per gaudir de quotes de poder.

A mesura, però, que a cada bugada es perdia un llençol, el degoteig de desercions esdevenia una hemorràgia. Els giracamises del sector catalanista es transformaven en sobiranistes de la nit al dia.

Ara, novament sonen els tambors del retorn del catalanisme dins del PSC per reivindicar l'enganyifa del dret a decidir. D'una vegada per totes, abans socialistes que catalanistes!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema