El sistema es purga

19.04.2016 | 09:52

Desfilen pels tribunals exbanquers reincidents, infantes, expresidents autonòmics, alcaldes i tota mena de gent maca. I, fora dels jutjats, fins i tot un ministre en funcions s'ha vist obligat aquests dies a dimitir de la seva provisionalitat, aclaparat per les notícies que el relacionen amb empreses en llocs remots.

Entre això i el constant degoteig de corrupció que ja ocupa secció fixa als diaris, es diria que el sistema està podrit fins al moll de l'os; però passa més aviat el contrari. El que demostra tan notable activitat dels jutges, la policia i la premsa és que el règim (democràtic) no para de purgar-se a si mateix, que és del que es tracta.

La Justícia, tan mal mirada pels ciutadans en les enquestes oficials és com un elefant: molt lenta, molt pesada, potser funcionarial en excés. Però al final acaba per caure-li a sobre amb l'aclaparador pes del paquiderm a -gairebé- tots aquells que s'aventuren a perpetrar malifetes. En això es coneix que, tot i la mala opinió que els espanyols tenen del seu Estat, aquí funciona el sistema de contrapesos entre poders que és propi de qualsevol democràcia.

A diferència dels règims autoritaris, on el poder executiu, el legislatiu i el judicial són una mateixa cosa, les democràcies es basen en el control que cada un d'ells exerceix sobre l'altre. Els grecs, que van inventar i van batejar aquest règim, anomenaven catarsi (o purga) a la capacitat de regeneració que li és pròpia. Els americans, que es preen d'haver perfeccionat l'invent, denominen «checks and balances» al mètode de controls i contrape?sos amb el qual el Congrés limita el poder imperial del seu president, per si se li anés la mà.

Pot sorprendre, com a molt, la llarga durada de la catarsi en què Espanya viu des de fa un parell de dècades; però potser passa que estàvem poc acostumats a aquestes modernitats de la democràcia.

La bonança que va seguir al nostre ingrés a la Comunitat Europea i, posteriorment, la desenfrenada especulació dels pisos, van fer caure a molts espanyols en la ingènua creença que aquí es podien lligar gossos amb llonganisses. O amb maons a preu d'or.

Pitjor encara que això, el mannà plogut de Brussel·les va estimular fins al límit l'ànsia de despesa dels polítics, que es van embarcar en la construcció d'aeroports sense avions, auditoris sense audiència i caríssims trens dotats de tot excepte de passatgers. Potser va ser llavors quan alguns -o bastants- d'ells van caure en la temptació de desviar percentatges d'obra cap als seus comptes corrents i/o als del seu partit, amb les seqüeles judicials que anys després segueixen aflorant.

El ràpid i sovint escandalós enriquiment de tants capitostos va crear, inevitablement, una sensació d'impunitat que potser expliqui la multiplicació dels casos d'abús que ara surten a la llum en diferit. Aquesta és la mala -o més aviat pèssima- notícia. La bona és que, sense pressa, però sense pausa, la gran majoria dels acaparadors dels diners públics van caient sota el pes paquidèrmic de la Justícia, segons les notícies que no paren de gotejar diàriament a les televisions i els papers.

La purga del sistema seria completa si, a més, servís per recuperar els diners robats al contribuent. Per desgràcia, els miracles són exclusius de Fàtima.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema