Com cada primavera, el Fons Monetari Internacional (FMI) anunciava fa uns dies les seves previsions sobre l'economia mundial. I, dins del que podia ser (i tot i la incertesa política actual), les perspectives per a Espanya no són dolentes: creixement superior al 2% (tant aquest any, com el que ve), baixa inflació i lent descens de l'atur, fins a nivells del 18%. En el que no aprofundia aquell organisme era en els llastos que poden danyar aquests raonables nombres.
I és que, a cada any que passa, el creixement anunciat és menor. Això és degut al fet que, tant analistes interns com externs, tenen por que un nou Govern (sigui el que sigui... tot i que amb més risc si hi és Podem) no emprengui les reformes estructurals necessàries per millorar la competitivitat de l'eco?nomia espanyola (tant en el marc laboral, com en el foment de l'activitat empresarial, la reducció de càrregues burocràtiques o, més a llarg termini, en el sistema educatiu -molt poc adaptat a un entorn condicionat per la globalització-).
Tampoc s'abunda en què el tipus de treball creat durant els últims tres anys (precari, lligat a sectors com el turístic... amb creixents beneficis i professionals cada vegada més mal pagats) no augura ingressos creixents per evitar una altra de les grans retallades a afrontar: la de les pensions. I és que ens trobem amb una paradoxa insoste?nible en el temps: estan entrant en el sistema jubilats amb una pensió cada vegada més alta (la mitjana s'acosta als 1.000 euros), que han de ser pagades amb les cotitzacions d'uns empleats que guanyen igual o menys que abans de l'esclat de la crisi. Així que la i?nèr?cia és bona, però no ens estal?viarà mesures doloroses.
