Acords, desacords i els «papers de Panamà»

«La gent està farta de polítics estantissos, corruptes i mediocres i hem de concloure que la població ja no vol cap govern, ni del PP, ni del PSOE, ni de Podem»

20.04.2016 | 09:30

Qui té la culpa que no s'hagi arribat a un acord per formar govern a Madrid? El PP acusa el PSOE, el PSOE a Podem, Podem al PSOE i C's, i aquest no tinc gaire clar a qui culpa, potser als electors que no el van votar. Per què Podem acusa el PSOE? Doncs perquè el PSOE està pres en una gàbia ordida per C's i no vol ser lliure, perquè la llibertat per Podem s'escriu amb el nom de «govern de progrés», mentre que per C's, llibertat s'escriu amb el nom de «govern de canvi». El PP titlla el PSOE d'incompetent i de no escoltar les exigències europees ni les del poder fàctic i l'acusa de ser el responsable de no formar una gran coalició.

PSOE i C's no estimen Rajoy, Rajoy, però, sembla que viu confortat amb l'estima que li dispensen els seus ministres i militants. Pedro Sánchez tampoc estima Pablo Iglesias, un immadur, que encara viu acampat a la plaça dels indignats, però Pablo Iglesias se sent estimat pels platós televisius i de nou ha recuperat el lideratge en les tertúlies. Ha corregit la imatge tot llimant el seu posat superbiós i es presenta com un universitari un xic desmanegat.

Una altra pregunta pertinent seria aquesta: Qui fa més por? Pel PSOE, C's, Podem i IU, fa por el PP; pel PP, Podem i IU; els del PP s'amistançarien aviat amb el PSOE i acceptarien resignadament C's, malgrat els insults rebuts per part d'Albert Rivera. Qui tem Podem? La llista és llarga però si Podem assegura que és menys radical que el PSOE quan era a l'oposició tindrà molta acceptació.

Els partits nacionalistes han contemplat impàvids l'espectacle amb un «ja s'ho faran»; crec que molts catalans, farts del politiqueig, també hem adoptat una posició d'indiferència i allò que ells van embolicar que ho desemboliquin i si no poden, a unes noves eleccions. Mentre les televisions durant quatre mesos s'han dedicat a parlar dels pactes, molts catalans s'han entretingut amb el Barça o veient passar núvols.

Una saturació informativa tediosa sobre si avui que fa sol en Pablo Iglesias ha somrigut Pedro Sánchez, però si el dia és rúfol li ha fet un llengot. Mira que m'agraden els debats i les tertúlies i han aconseguit avorrir-me. Per acabar-ho d'adobar, l'Aznar també és un pirata, aquell que predicava altisonant, campanudament contra als malvats defraudadors antipatriòtics, contra els enemics de l'Espanya essencial, també es dedicava a pràctiques il·legals.

Qui queda entre els vells polítics que no tingui un paper a Panamà? (en diuen papers, és cert, els bitllets són de paper). De tal forma que alguns famosos, paladins morals, justiciers socials, que ara critiquen durament els defraudadors, em recorden a aquells famosos, actors, periodistes, escriptors, polítics que s'esgargamellaren en campanyes institucionals contra el frau fiscal i ara figuren també com a defraudadors. Tots tenen un argument sòlid per justificar-se.

La família d'en Jordi Pujol intensificà la fugida a l'estranger de diners -tot indica amb el consentiment patern, especialment el matern- després del 23-F quan un Tejero armat fins les dents intentà esbotzar el sistema democràtic. Un Pujol atemorit pel que podia succeir va decidir que un raconet de diners ben guardats en el rebost dels bancs endolciria un exili si es girava la truita i tornàvem de nou a estimbar-nos en una dictadura militar. Probablement no va ser pas l'únic que va tenir aquesta idea i altres es precipitaren a comprar-se cases a França o en algun país sud-americà, que en aquells anys es compraven barates. La por guarda la vinya i és bo portar un roc a la faixa.

La gent està farta de polítics estantissos, corruptes i mediocres i hem de concloure que la població ja no vol cap govern, ni del PP, ni del PSOE, ni de Podem, i si es convoquen eleccions la bossa de l'abstenció quedarà tan inflada que crearà les mateixes dificultats per formar govern, com les que hi ha ara. Els moviments, els traspassos de vots a una formació a una altra, que preveuen totes les enquestes auguren que es crearà un paisatge polítics semblant o igual a l'actual.

Què pot passar, però?

Hem de recordar que a Catalunya paralitzada per la tossuderia de la CUP (diguem Podem a Madrid) va paralitzar fins l'últim moment la investidura del president de la Generalitat, aferrats a la idea electoral que no volien a l'Artur Mas i el van combatre fins al dia del ple parlamentari. Catalunya, en un atzucac de càlculs electorals imprevisibles, malgrat que tot assenyalava que l'ex-CiU en sortiria mal parada, que no és el cas del PP si anàvem a unes noves votacions. Dues persones de reconegut prestigi, un home llest en campanyes electorals i una dona escrip?tora amb bon olfacte per entendre cap on va el país, persones de la seva màxima confiança, el dia 8 de gener, van sacsejar el president Mas perquè definitivament fes un pas al costat o tot se n'anava en orris. Va seguir el seu consell, d'aquesta manera es va desencallar la situació i en Carles Puigdemont es va con?vertir en el nou president de la Generalitat.

Imaginem que dues persones amb autoritat moral i política segresten durant unes hores Pedro Sánchez i li canten les quaranta; el convencen que ha de pactar amb el PP i qui dies passa, anys empeny, i Déu dirà si al cap de quatre anys el PSOE s'ha recuperat perquè alguna enquesta actual el situa com tercera força, darrere de Podem. Tot sigui pel bé comú i per la unitat d'Espanya contra la trencadissa que vol perpetrar Podem, conxorxat amb els díscols nacionalistes.

Potser m'aixafarà la hipòtesi la convocatòria de noves eleccions divendres o dissabte d'aquesta setmana. Vés a saber.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema