Es coneix per bonisme la manera d'abordar els problemes sense resoldre's i preferir la forma al fons. S'ha estès molt aquest corrent, i no només en l'àmbit polític. Tots sabem de persones que ho fien tot a un parlar xiuxiuejant o a xerrameca fina que encobreix propòsits infames. En l'àmbit professional, aquesta manera d'actuar es tradueix moltes vegades en la recerca de decisions que persegueixen abans de res una bona imatge, tot i que els assumptes continuïn inexplorats o es penalitzi qualsevol intent de solució assenyada, especialment quan no garanteix el complet èxit.
El bonisme troba en el llenguatge políticament correcte un immillorable vehicle per a la seva expansió. En aquest argot, està proscrita qualsevol al·lusió a qüestions negatives, encara que existeixin i hagin necessàriament d'enfrontar-se. Per al bonisme, no existeix el mal i, si existís, resulta desaconsellable qualsevol tipus de correcció, perquè el que preval aquí és la realitat naïf i mai la del responsable que tracta de fer les coses com cal, qui es converteix en aquest context en peça de caça major, curiosa contradicció d'aquest actual mètode de pensar i actuar, que mai té cap inconvenient a deixar de banda el bonisme davant dels que l'amenacen.
Una interpretació populista i superficial del cristianisme, unida a un pensament únic de component essencialment comercial o d'aparença, converteixen el bonisme en delicat trastorn de les nostres societats, amb creixent presència en tots els terrenys. Des de primerenca edat escolar, s'ensenya als nostres nens a progressar adequadament tot i que no se superin uns mínims objectius, i l'absència de normativitat en la família o al carrer és observada com a manifestació genuïna d'una pèssima educació, el que condueix amb el pas dels anys a llargues llistes d'espera als centres de salut mental o al desproveïment de medicació per als trastorns de comportament.
En l'àmbit públic, el bonisme s'identifica amb proposar el que es vol escoltar, mai el que procedeix fer. A amagar la intenció que es pretén amb vestidura d'ingenuïtat cool o moderna. A parlar sempre del present, oblidant que avui és ahir i que demà arriba en hores. A manifestar obvietats com si fossin rellevants axiomes i a informar d'oceans que fa segles que estan descoberts.
És clar que el sentiment optimista és una de les més poderoses claus de la nostra existència i entorn social. Però acostuma a alimentar-se de realisme, seny i responsabilitat, un còctel del qual sempre surt el bo, quelcom tan allunyat del bonisme.
El que se surti d'aquí, com supervisar o escrutar núvols, està també molt bé, però és millor fer-ho en cap de setmana.
