No fa gaire, en una d'aquestes activitats escolars programades a mig matí i que t'obliguen a fer uns notables equilibrismes laborals, el meu fill es va congregar amb milers d'alumnes més de segon de primària per ballar al Palau Sant Jordi. Va ser un acte maco, sobretot perquè els participants ho vivien amb una il·lusió radiant. Però en aquestes grans cites acostumen a ser les petites anècdotes les que acaben perdurant. Durant una de les coreografies, en què nens i nenes ballaven separats per després ajuntar-se durant la tornada de la cançó, al meu fill li va tocar fer-ho amb la seva millor amiga, malgrat que les probabilitats que això els passés eren força baixes. En aquell precís instant, les pantalles del Sant Jordi els van mostrar: tots dos ballaven amb un somriure realment lluminós, observant-se amb una barreja d'incredulitat i entusiasme. La majoria dels que ho van veure no li devien donar més importància, però observant-los t'adonaves era un d'aquells moments que saps que prevaldran a l'imaginari del nen. Ho saps perquè encara se li il·lumina la cara quan en parla, però sobretot perquè hi havia en aquell somriure, en aquella celebració de l'atzar, la viva imatge d'una felicitat que amb el pas del temps aprens a evocar com a antídot de les males experiències. Veient-lo ballar, no podia evitar pensar en els meus propis moments, aquells que van configurar l'individu que era i he aconseguit ser, les aspiracions d'un i les renúncies de l'altre. La nostra memòria és tan ambivalent com la vida mateixa perquè ens fa recordar, sovint amb idèntica precisió, com de feliços podem arribar a ser, però també l'estadi oposat, aquelles situacions que voldríem no haver viscut. Estem farcits d'aquestes estampes desiguals, moments d'alegria i tristesa que conflueixen en un cicle que només interromprà la nostra data de caducitat. Potser per això, observant el meu fill vaig respirar alleugerit: és impossible que la seva felicitat d'aquell dia sigui permanent, però almenys ja pot presumir de ballar molt millor que el seu pare.
