COLOR DE TEMPORADA

21.04.2016 | 07:20
COLOR DE TEMPORADA

El pi, el cactus, el tamariu, la vinya i molts més vegetals tenen en comú l'honor d'haver merescut la plantació a uns dels poemes de Maria Àngels Vayreda, el titulat Els verds de l' Empordà. Fruit d'una sensible experimentació, l'autora va fer un aprofundiment en les qualitats i suggeriments que veia en cada vegetal contemplat: el verd dels pollancres és un tremoladís que es gronxa als arbres;?el verd del prat perfuma l'aire quan li passen la dalla; l'olivera treu un verd platejat, un gris tot seriós; el verd del fenc sembla de vellut; el xiprer té un verd fosc, que flamejaria. Ara que tenim una nova primavera, sempre creativa i enlluernadora, es mereix una sortida, almenys sobre aquest espai de paper.
L'extensa gamma de colors existents ha vist al llarg dels temps tota una sèrie de teories que hi descobreixen propietats, significacions i etcètera. Les teories no deixen de ser això, unes elaboracions mentals -uns muntatges, per dir-ho en termes d'actualitat- sense haver-les de comprovar gaire; una teoria no passa de ser una opinió, un ficar-hi cullerada, cosa que es pot viure a una sobretaula animada o a les tertúlies de la televisió.
El color verd, a la vella època de classes socials ben marcades, era el color distintiu de la burgesia i de la discreció, ben oposat al vermell cridaner, que era el color de la noblesa i de l'enteniment; observant aquesta teoria/catàleg de tintoreria, el vermell púrpura ho culminava tot perquè era el significatiu de reis, prínceps i cardenals. El verd era tingut pel color de la salut, la naturalitat, la jovenesa, el tranquil·litzant i qui sap quantes coses més relacionades amb la vida desitjable. Circula una teoria i una enquesta que explica el favoritisme envers els colors: resulta que quan ens fem grans augmenta la nostra preferència pel color verd; deu ser pel símbol de la vida que representa.Els estudiosos d'aquest món dels colors expliquen coses molt divertides. És el que es pot llegir amb alta curiositat al llibre Psicologia del color, d'Eva Heller, sociòloga i professora de la teoria de la comunicació.
Tot mirant-nos el verd podem veure-hi un tast d'allò que les diverses cultures li han anat deixant, com ara aquella interpretació xinesa que veu en la pedra del jade un testimoni de força celestial; a l'antic Egipte el déu Osiris tenia la pell verda perquè era símbol de vida; una forta pinzellada verda es fa present als noms femenins de Flora, Olivia, Sílvia, Laurència, Esmeralda; als quadres de retrats antics els pintors tenien per norma fer-hi un fons verdós si el personatge retratat era un burgès, en canvi si era un noble, el fons del quadre havia de ser vermellós.
Posats a veure, atribuir i inventar tants significats a la paleta dels colors, el pensador i literat Goethe ja va escriure la seva Teoria dels colors que recollia molta tradició universal; posava atenció en el fet (admès aleshores) que uns colors determinats «corresponen» a unes determinades classes socials. Una teoria inconsistent, ara. I dintre de les curiositats de relacions entre els diferents colors Goethe volia deixar clar que els blaus i els verds no poden harmonitzar, es mosseguen, deia. Una teoria, aquesta ben diferent de la poètica de Maria Àngels Vayreda perquè ella té una referència molt clara en el seu poema ja citat Els verds de l' Empordà, en franca contradicció amb la teoria de Goethe. Diu: «El verd despentinat que sobre el pi es fa més verd si té un fons blau marí.»
Bé podríem proposar aquests versos finals de Maria Àngels Vayreda dignes de ser llegits sobre una placa de bronze, com a identitat popular dels majúsculs Camins de Ronda de la Costa Brava.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema