sospitosos habituals

21.04.2016 | 07:20
sospitosos habituals

«Tot docent és sospitós de ser un depredador sexual. I per tant està obligat a defensar-se, -mitjançant el nou certificat de bona conducta- abans que hi hagi qualsevol indici»

Durant el franquisme, els mestres que acabaven d'aprovar les oposicions estaven obligats a presentar un munt de certificats: l'antituberculós, el d'antecedents penals (expedit pel govern civil), el de moral i bons costums (que havia d'expedir el rector de l'església més propera) i el de bona conducta (que havia d'expedir l'Ajuntament o la comissaria de policia). Els mestres homes havien de presentar també el certificat d'instructor de Joventuts (una mena de monitor de campaments), i les mestres el d'Examen de Llar, atorgat per la Secció Femenina. Un mestre jubilat em va explicar que a ell li van fer presentar un certificat que no era hermafrodita i un altre que testifiqués que no patia sífilis. Potser estava exagerant, o no, vés a saber. Però el certificat més temible de tots -i aquest sí que s'exigia a tots els mestres- era el d'adhesió al Movimiento Nacional, que havia de certificar-se en un local de Falange i que costava deu pessetes amb cinquanta cèntims. Fins que va arribar la Transició, tots aquests certificats van ser obligatoris. El certificat de bona conducta només es va anul·lar el 1979, quan va ser substituït pel d'antecedents penals.
Creiem que les coses han canviat molt des d'aleshores, però l'obsessió per vigilar i espiar els ciutadans -i en especial els docents- no ha desaparegut en absolut. I encara que creguem viure en una societat molt liberal i molt avançada, els procediments inquisitorials s'estan instal·lant amb tota naturalitat entre nosaltres, gairebé sempre a remolc de la correcció política i de la suposada protecció dels més febles. La transparència és el nou dogma d'aquesta època obsessionada per la sospita indiscriminada. I en virtut d'aquesta transparència, es va acceptant amb tota normalitat que es pugui saber tot el que hem fet o hem dit, fins i tot les coses més intranscendents. I pitjor encara, la simple sospita, encara que no tingui fonament i no hagi estat provada, ja és motiu perquè algú sigui considerat culpable en tota regla, i per tant obligat a dimitir del seu càrrec públic -si en té-, o bé obligat a patir un linxament en tota regla a les xarxes socials o de cara a la societat. D'una manera o altra, tots ens hem convertit en inquisidors encaputxats que condemnem a una víctima que ignora per què se l'està condemnant. I al mateix temps, tots podem ser aquesta víctima -de fet ja ho som- que està sent sotmesa als procediments secrets d'una acusació sense proves, o que tan sols es fonamenta en delacions i sospites de dubtós origen.
I aquí tenim, per exemple, la recent ordre que obliga tots els professors i tots els professionals que treballen amb menors a presentar un certificat d'antecedents penals. Per què? Doncs per demostrar que aquests professionals mai han estat condemnats per delictes sexuals. És a dir, que tot docent és en si mateix sospitós de ser un delinqüent sexual. En una societat més o menys civilitzada noméss'hauria de començar una investigació per part de les autoritats educatives en cas d'indicis sòlids de conducta inadequada. Però aquí actuem a l'inrevés. Tot docent és sospitós de ser un depredador sexual. I per tant està obligat a defensar-se, -mitjançant el nou certificat de bona conducta- abans que hi hagi qualsevol indici en contra seu. És a dir, tots ja som culpables d'algun delicte mentre no siguem capaços de demostrar la innocència.
Fa anys, en un college de Pennsilvània, vaig tancar la porta del meu despatx quan una alumna va venir a discutir els resultats d'un examen. Era una norma d'educació elemental que procedia dels temps -pel que sembla prehistòrics- en què dos adults tenien dret a la privacitat. Quan la noia va sortir, el meu veí de departament va córrer a avisar-me que havia comès una falta gravíssima, ja que aquella noia -o pitjor encara, algun company de departament impulsat per les enveges professionals- podria acusar-me d'alguna mena de conducta inadequada. A partir de llavors vaig prendre la precaució de deixar la porta oberta, però sabent que no vivia en una societat tan lliure com m'agradaria creure. I això mateix està passant ara entre nosaltres, quan es practica una vegada més el control dels docents, igual que abans feia el franquisme en exigir-los un certificat de bona conducta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema