Aquests dies hi ha un cert rebombori a la ciutat. L'estrena de la nova temporada de Joc de trons i la projecció del primer capítol, amb honors de gran estrena, al Teatre Municipal han originat una mena de moviment de masses encuriosides que, en pocs minuts, han exhaurit les entrades. La ciutat viurà amb orgull local aquest nou episodi de protagonisme i al voltant de l'esdeveniment es viuran moments de satisfacció col·lectiva.
Com passa en tots els esdeveniments de gran projecció mediàtica es mirarà de treure el màxim suc a la conjuntura, i es faran esforços per allargar l'efecte màgic, independentment del protagonisme real o aparent de la ciutat en els diferents episodis. No es tracta de treure ni cap mèrit ni cap rellevància al moment. Es tracta, simplement, de saber fins a quin punt l'efecte directe de la presència de la ciutat en les imatges de la sèrie és de prou rellevància directa o queda maquillada per les qüestions de circumstàncies i d'ambient que imposa el guió, que ens ha de transportar des d'un context real a un d'imaginari i de ficció i, a més, fora del nostre temps per portar-nos a uns altres.
I es tracta, sobretot, de saber relativitzar els impactes dels grans esdeveniments; és igual que sigui una gran prova esportiva, a la ciutat, de rellevància internacional (per exemple un Tour de França); o un gran concert sense precedents a tot l'Estat i amb honors de gran estrena; o... poseu-hi el que us sembli més atractiu i excitant. Tot és efímer, tot té una vida més o menys curta, tot té una data de caducitat, tot requereix una justa ponderació per tal de no sucumbir a la dictadura de l'esdeveniment i oblidar l'exigència de la quotidianitat. I no només l'exigència de la quotidianitat, sinó els fets que defineixen un projecte de ciutat, un model de societat, un corrent de fons, un moviment de llarga durada, una expectativa constantment materialitzada.
Algú pot pensar que em dedico a tirar aigua al vi; a espatllar la festa, a molestar i tocar la moral i frenar l'eufòria col·lectiva. Quan en realitat la meva reflexió té el ferm propòsit de fer que s'aprofiti bé l'oportunitat que se'ns brinda.
Va ser una oportunitat el rodatge de Joc de trons a mitjans de l'any passat? I tant que sí. Va moure energies, recursos i il·lusions? Només faltaria! Va implicar centenars de ciutadans i ciutadanes de les nostres terres durant una colla de dies? No n'hi ha cap dubte i, fins i tot, hi ha qui ha aprofitat l'avinentesa per escriure un llibre de la seva experiència com a extra de la sèrie. Va generar un moviment informatiu d'abast mundial que alguns estrategs es van afanyar a comptabilitzar en termes de cost estalviat d'una publicitat induïda? Només cal repassar les hemeroteques.
Ara, però, és l'hora de no caure en l'embriaguesa d'un èxtasi fictici, en un aprofitament excessiu de la circumstància, en un moviment d'estirar el xiclet tant com sigui possible, fins que es trenqui. Ara és el moment de la resposta d'una societat madura, culta, civilitzada, entenimentada, capaç de saber llegir, de manera adequada, el moment que ens toca viure.
El mes de setembre passat vaig ser a Dubrovnick per assistir a un congrés internacional sobre les millors experiències en matèria de patrimoni. «The best in herita?ge» és una convocatòria anual per premiar i reconèixer les millors iniciatives mundials en les polítiques de patrimoni. La ciutat ensenyava, encara, les mostres de les ferides de guerra; en diversos indrets les cases més afectades pels bombardejos havien esdevingut llocs de memòria. La ciutat tornava, però, a mostrar tota la seva esplendor de gran vila medieval fortificada en un escenari privilegiat arran de mar. Els esforços de tothom havien aconseguit rehabilitar i tornar a la plena normalitat la ciutat, que lluïa potser una pedra massa nova i polida per fer-nos emocionar com ho fan les pedres que acumulen el pas dels segles i el treball de la història.
I, mentre en un teatre més petit i discret que el nostre municipal, però igualment un petit tresor de la ciutat, es debatien les grans experiències patrimonials del món al carrer, la ciutat estava inundada de tota la simbologia de «Joc de Trons», de personatges fantàstics, d'animals històrics, d'armes i símbols de la sèrie, les botigues de records turístics havien arraconat els productes típics i tradicionals i havien reservat un lloc de gala per a la sèrie de televisió. L'efecte de tot plegat era un immens artifici, una pèrdua d'identitat, un desdibuixament de la ciutat real eclipsada per la ciutat virtual construïda en la ficció.
Tal com ho vaig veure era un altre tema d'estudi. Així com Venècia s'enfonsa, no pas en la crescuda de l'acqua alta, sinó en una literal invasió turística que esdevé difícil de digerir, Dubrovnick ens mostrava una altra manera de «morir d'èxit». Un altre risc que és també el nostre risc. I aquest no es neutralitza pas frenant l'eufòria d'ara, que és sana i profitosa; es frena convertint aquest frenesí en una cosa subsidiària i situant, en un primer pla, la ciutat que volem tots, els que hi vivim i els que hi vénen i que esperen que la nostra ciutat no esdevingui una mera escenografia, una ciutat de cartró-pedra. Les polítiques turístiques i culturals, la justa mesura de l'oferta que es formuli, ha de ser la garantia d'un punt d'equilibri que garanteixi una ciutat emblemàtica, que defuig el provincianisme i que exhibeix una exquisida sensibilitat posant al davant el que és fonamental i deixant al seu lloc el que és accessori.
