El filòsof francès Jean Paul Sartre, en plena crisi d'Alger i de l'Estat francès, va dir que el discurs polític s'havia instal·lat «en la recurrència». El cita Simone de Beauvoir en el volum de les seves memòries en què reflecteix la seva visita a Espanya, que mereix comentari a part. Fa la sensació que el discurs polític després de les eleccions del desembre passat es va instal·lar en aquesta mateixa situació retòrica i els líders i analistes, a dreta i esquerra, amb tots els graus i matisos que es vulguin, han estat mastegant el xiclet de forma pesada, decebent a la seva clientela i, sens dubte, bona part de l'electorat, la qual cosa es traduirà quan es vagi a eleccions.

Ningú vol carregar amb la culpa de provocar una repetició de les eleccions. I molt del que es diu i fa és per desviar l'atenció cap a altres formacions. Cada un dels blocs i partits, vells o nous, presumeix de tenir la millor solució i que les altres fórmules i propostes no van enlloc. Assenyalen que no sumen o no són viables. Bona part del temps i tots els seus esforços han estat encaminats a desacreditar-les o fer-les naufragar només de ser formulades o presentades.

Els arguments són, en general, molt simplistes o de mera retòrica, citant-se els uns als altres per apartar tota possibilitat d'acord. Tot i que els temps semblaven molt llargs, han anat estavellant-se una per una en l'obstinació d'uns i altres. I les justificacions eren molt semblants o idèntiques. Ha arribat un moment en què la caixa d'eines era molt limitada. Davant els problemes reals, i que creixen, els líders i els seus ?equips han traspassat l'embolic als electors. Que parli el poble.

Aquest poble, els electors, ja havia parlat i davant del panorama, es dibuixaven hipotètiques solucions, ideològiques o numèriques.

Els comentaristes es van cansar de fer càbales i els seus espectadors, sens dubte, també, i el cansament porta al desencant i aquest a l'abstenció. No és un correctiu eficaç, però sí que és un comentari que marca el to de la nació o de l'ambient.

I no crec que la campanya, curta o llarga, amb minvats recursos, en format de cambra i no de masses, vagi a posar-hi remei. Algunes reaccions la voldrien suprimir... És una opció que nega l'exercici pràctic de la democràcia i té poca o cap fe en què els programes aportin llum o l'entusiasme que ha anat adormint-se. Ha anat creixent l'escepticisme, el que debilita els líders, als partits i el sistema mateix.

Nietzsche deia en les seves cartes que «si em fan triar entre dos mals, no en trio cap». I a aquesta conclusió arriben molts que es van prendre amb més ànim les passades eleccions que van aconseguir un bon percentatge de participació (encara que va baixar respecte a les anteriors, contra l'esperat per l'aportació dels nous partits a la contesa i d'un milió de nous votants).

Aquest tirabuixó o aquesta recurrència en la qual ens han atrapat tindrà de ben segur un final que no serà una simple repetició dels resultats. Encara que els sondejos indiquin poca variació i per a alguns una recuperació. Jo no me'n refiaria ni un pèl. Tot és molt plàstic, la situació internacional (amb el brexit, o l'encongiment dels països emergents, sobretot del Brasil) i la decisió de la Unió Europea, en múltiples fronts.