Passen els mesos i els EUA i la resta del món assisteixen atònits a l'avanç del multimilionari Donald Trump com a possible candidat republicà davant les eleccions presidencials del novembre. Com és possible que algú amb un llenguatge tan groller i accentuats tics populistes pugui liderar la cursa per encapçalar el partit d'Abraham Lincoln? Probablement perquè no és adequat jutjar el seu ascens a partir de certs clixés.

Per exemple, un dels mites d'aquesta campanya és que Trump es nodreix d'una base descontenta de blancs treballadors, empobrits amb la globalització. Però un estudi dels votants de les primàries celebrades fins ara mostra que no és cert: és a dir, que els electors amb major nivell educatiu i de renda són una part tan important del seu suport com aquells amb menor nivell formatiu i d'ingressos.

Una altra paradoxa: Trump és un home ric, sí... però compta amb un gran rebuig entre l'establishment del partit republicà. Per exemple, en les primàries de Nova York va vèncer amb un clar 60%, malgrat haver-se gastat «només» 67.000 dòlars de la seva butxaca (en canvi, els seus rivals interns, Cruz i Kasich, van rebre quantitats properes al mig milió, en gran part procedents dels comitès de suport del partit... i no els va servir de res).

En definitiva, tot i que no és segur que Trump obtingui la majoria de delegats necessària per aconseguir la nominació, la probable aspirant demòcrata, Hillary Clinton (que ara avantatjaria Trump en 10 punts), farà bé de no confiar-se: ella sí és candidata de l'establishment i no seria estrany que el multimilionari obtingués vots del candidat alternatiu dels demòcrates, Bernie Sanders, que també recull la ira dels contraris a l'elit de Washington i Wall Street. Una altra paradoxa, sí.