El petit príncep

23.04.2016 | 00:00
El petit príncep

Prince Rogers Nelson, Prince, ha dit adéu, per sorpresa. Mort sobtada d'una estrella del pop que rutilava com ho han aconseguit ben poques; compositor i intèrpret de cançons que els de la Generació X hem incorporat a la banda sonora de les seves vides: Purple Rain -qui, dels qui hem passat dels 40, no ha ballat aquesta cançó amarrat com un pop a la seva parella?-, o When doves cry-gran cançó- i Let's go crazy, dos números u més que van plantar cara a l'aleshores totpoderós Michael Jackson, que, vés a saber, potser ja s'ha trobat amb Prince en el més enllà, si és que més enllà d'aquí hi ha alguna cosa que valgui la pena.
Prince, petit gran home de vestimenta extravagant i pentinats inclassificables, pioner de les saba?tes de plataforma, va omplir estadis i pavellons d'arreu del món; el 1993 rebentava el palau Sant Jordi de Barcelona, amb un actuació que va reunir-hi 24.000 persones (qui pugui, que ho superi).
Prince, que es veu que tenia una grip que no es treia de sobre de feia setmanes, se n'ha anat a un altre regne, massa aviat. Ha marxat allà on potser descansa l'ànima de David Bowie, l'artista que ens ha fet sentir Heroes ni que sigui només per un dia i que va emprendre el viatge sideral definitiu fa ben poc.
La mort de celebritats acostuma a ser un xoc, un plantofada d'aque?lles que no acaben de fer mal però que et destrossen l'amor propi. El decés del príncep de Minneapolis ens recorda, com la fugida de Bowie, que som joves, però que potser no tant; que la vida no és eterna i que, la godalla, implacable. Casum l'olla, Prince, sexy motherfu?cker, ens has ben fotut amb la teva partida un dia de pluja que ni tan sols era de color porpra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema