Cartes

RAFAEL FÀBREGA I VILA. GIRONA.

Hi ha polítics i alguns partits que tenen l´objectiu que els pares que portem els nostres fills a escoles que segreguen per sexe, escoles d´«elit», hàgim de pagar més del que ­pa­guem per escolaritzar els nostres fills.

Porto els meus fills al Bell-lloc i a Les Alzines i els convido que vinguin un dia de visita i puguin veure les cares dels nanos i nenes «segregats», l´ambient de les aules, els passadissos nets, els jardis ben cuidats, els alumnes i professors ben educats i que a més puguin veure famílies «normals», algunes amb diners i moltes amb escassos recursos, que vegin que també n´hi ha de tots colors, un ambient cuidat, es respira l´alegria de la joventut, llibertat, gent que no és de l´Opus i alguns, fins i tot, ni tan sols cristians, els pares dels quals estan molt contents de portar-los a aquestes escoles.

Si parlen amb els directors els podran ensenyar els resultat acadèmics que obtenen els alumnes, les moltes activitats de caire cultural que es fan en àmbit de la ciutat, els premis que obtenen els alumnes que es presenten a un munt de certàmens i concursos, molt més que moltes altres escoles.

No entenc que aquests que es diuen defensors de les llibertats i demòcrates vulguin carregar-se un model d´educació que funciona i que dóna molt bons resultats. Serà que només estan per defensar la seva llibertat i no pas la dels altres?

Proposo el sistema de xec escolar i que cadascú pugui triar l´escola que vulgui, segur que les escoles en lloc d´enrasar-se per les pitjors tendiran a enrasar-se per les millors, i segurament aquestes escoles d´elit que segreguen per sexes no seran de les que es quedin sense alumnes

Per cert, que el terme «segregar» té una càrrega racista i discriminatòria molt ben trobada pels ­enemics de les escoles diferenciades.

Tots els camins porten a Brussel·les!

enric carcereny beltran. LLORET DE MAR.

Al principi d´enguany, vaig escriure un article recordant la marxa de la Sal, organitzada per Ghandi i que va ser molt important per assolir la independència de l´Índia.

Aleshores vaig proposar com fa l´ANC, la marxa a Brussel·les, de tots els que defensen un referèndum amb una pregunta que és clara «Indepèndencia Sí o No». I també recordo que proposava que cada persona que vulgui o pugui anar amb la seva estelada en portés cinc més per oferir a tots els habitants que estiguessin d´acord amb el referèndum.

Ahir, vora 2/4 de 6 de la tarda, vaig copiar un article del diari El País, que cada hora que passa m´està impressionant més, doncs mai havia vist en els meus enllaços que 42 persones ho han compartit en poques hores. El títol era: «Interès sincer» a Brussel·les sobre el procés independentista de Catalunya

Els alemanys Krystyna Schreiber i Klaus-Jürgen Nagel expliquen al Parlament Europeu com veuen la situació catalana des d´una perspectiva internacional.

Per tant, torno a proposar que a part de les estelades, podria ser definitiu que l´ANC, convidés a participar en la marxa a tots els països catalans, i la cirereta del pastís, que fos la vaga de fam de tots els càrrecs electes, partidaris del referèndum si pot ser en el Parlament de Catalunya o un edifici similar, coincidint amb l´11 de Setembre. Pensem també que Brussel·les no és tan lluny. És molt millor que haver d´anar a Panamà.

«Nàufrag», de Bonaventura Ansón

Roser Frigola.

Concentrada i absent. / Atordida. Per què? / Per esbalaïda i confosa. / Abatuda, no entenc / les raons de guerres i crims, / ni naufragis massius, / ni exilis forçats per la por / i el terror.

La lletjor, cal mostrar-la com un índex / que delati sever. I l´art, si és conscient del seu rol, / sap posar-hi el colors que tenen tragèdia i horror / i esculpir-hi el dolor, la mort: l´extrem drama de tot.

Molt poc o quasi res, vilorda discernint, badoca, / sobre els mites sòrdids, els deformats pel vici: grecs / o romans; capitells medievals: romànics o gòtics; / del bell Renaixement: veig Cristos, flagells, calaveres; / i molts de negres Goya; l´estupor en guerres recents; / els tons tràgics del «lleig» que amb molta «bellesa» palesen / el gran drama infinit, que esguerra i afolla les vides.

I ho segueix blasmant l´art. / El Nàufrag em torna a l´escena. / Deu! Per què no pinteu una bella llongada de sorra rosada, i no negra?

Umberto Eco

i els llibres

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque. Torroella de Montgrí.

Aquesta diada dels llibres de Sant Jordi és un bon moment per fer un homenatge a Umberto Eco. Recordo quan es va publicar El nom de la rosa i com de fàcil era veure-hi el llibre sota el braç de moltes persones al carrer, al metro, a l´autobús... Recordo també com va esdevenir un tema de conversa més (llavors no hi havia Whatsapp i la gent parlava de viva veu). Qui més qui menys tothom l´havia llegit, l´estava llegint o n´havia sentit a parlar. També recordo com molts no havien arribat a les primeres cent pàgines en el primer intent de lectura i com ells mateixos, més tard però, l´havien volgut tornar a agafar, aconseguint passar de les cent primeres pàgines i acabar-lo.

Quan anys més tard van fer la versió cinematogràfica d´El nom de la rosa protagonitzada per Sean Connery, encara es va popularitzar més el llibre. Aquells que no l´havien llegit s´hi van animar i encara d´altres el van tornar a llegir. Veure la pel·lícula a classe amb els alumnes de Secundària també ens va ajudar als professors per explicar aspectes molts diversos de l´època medieval, tals com la cultura als monestirs, la filosofia o la teologia, i va anar molt bé per a després treballar sobre aquests aspectes. Fins i tot, al meu institut vam fer un joc de taula que vam crear i dissenyar allí mateix.

El dia de Sant Jordi estic segura que els seus llibres tornaran a estar a totes les llibreries i que moltes parades l´oferiran. Ell, que va ser un gran difusor cultural, estaria content de poder passejar aquesta diada per Catalunya. En una cita Umberto Eco va dir: «Els llibres són d´aquesta mena d´instruments que, un cop van ser inventats, no s´han pogut millorar, simplement perquè són bons. Com el martell, el ganivet, la cullera o la tisora».