El president Puigdemont celebra cent dies de govern a la Generalitat quan Madrid compleix tres mesos de desgovern. El desconegut (pels altres catalans) alcalde de Girona ha solucionat el trencaclosques independentista quan a Madrid no són capaços d'arribar a cap acord de govern. Catalunya demostra que té la tradició democràtica del pacte mentre Madrid és un desgavell.
Els orígens catalans eren pactistes amb les relacions amb el poder basades en el pacte. Després de la mort del dèspota Franco hem recuperat la tradició pactista. Teníem dos bàndols habituals, la coalició preelectoral CiU, és a dir la Convergència feta a mida de Jordi Pujol i Unió propietat unipersonal de Duran Lleida. L'altre bàndol, el PSC, tenia tot de catalans significats en la lluita antifranquista com Obiols, Maragall o, sent generosos, Nadal. Els pactes eren possibles, uns amb Esquerra i els altres amb els comunistes que canviaven de nom com qui canvia de camisa. Aquests quatre, amb dos de dominants, han estat pactant entre ells quan feia falta. La pujada d'Esquerra va ser la que va trencar el bipartidisme "tradicional" de CiU i PSC. Nous partits -la CUP i Podem- han ampliat el pactisme. Fins i tot el PP, marginal a Catalunya, havia pactat.
Els únics impactables són C's de falangitoRivera. La seva ràbia visceral anticatalana els impossibilita pactar amb catalans dins i fora de Catalunya. Les seves llistes ultraespanyolistes exclouen noms d'origen ca?talà. No és que no vulguin catalans a Madrid, no els volen a Catalunya! Costa fer una llista només amb noms castellans, Ocho Apellidos Castellanos, en un país tan barrejat com Catalunya, però C's voldria imposar la pureza de la sangre de la herrenrasse.
La rebentada del bipartidisme a Madrid obliga a pactar espanyolistes educats en l'ordeno y mando. No és que les majories absolutes fossin habituals. Al contrari PP i PSOE pactaven amb catalans i bascos fent veure que anaven sols. Aquesta il·lusió majoritària s'ha evaporat amb el sorgiment dels nous partits, a part de l'ultraespanyolista C's, l'extraesquerrà Podem. Hi ha moltes combinacions possibles de govern. No han estat capaços de trobar-ne cap, excepte la mala comèdia del pacte PSOE-C's que ni de lluny tenia majoria.
El problema de pactar a Madrid és el de sempre: Catalunya. Sense catalans no es pot governar Espanya. PSC i CiU donaven estabilitat a polítics tan oposats com l'evasor fiscal Aznar o el somiador federal Zapatero. Però el PSC s'ha trencat pel referèndum i les restes de CiU no pactaran sense referèndum. L'opció sensata i europea seria un pacte PSOE-Podem amb suport exterior català i basc, però PSOE és massa espanyolista i massa oligopolista per permetre que Iglesias i ?Puigdemont comanin, obertament el cuetes i a l'ombra el Beatle. Seria la solució al cop d'Estat del Tribunal Constitucional de 2010 carregant-se l'Estatut referendat. L'alternativa seria un pacte PP-PSOE per arraconar Catalunya i seguir afavorint els oligopolis de Madrid. Difícil perquè Podem es menjaria l'esquerra i els catalans s'aixecarien després de cent dies de Pau i Treva on el desgovern de Madrid no ha permès al negacionista Rajoy seguir desgavellant no Catalunya, que ho ha intentat de totes les maneres, sinó Espanya. Qui està pitjor avui, Catalunya o Espanya?
