Monopoly

24.04.2016 | 00:00
Monopoly

L'altre dia, durant un sopar, un professor llatinoamericà d'economia que ensenya als EUA ens va explicar el que feia el primer dia de classe. Es treia de la butxaca un bonic bitllet de color blau pissarra i l'ensenyava als seus alumnes. El bitllet valia cent trilions de dòlars, és a dir, cent bilions de dòlars -100.000.000.000.000 segons la nostra escala numèrica, diferent de l'anglosaxona-. Els alumnes creien que aquell bitllet era un d'aquests bitllets falsos que es feien servir en alguna variant friqui del Monopoly. No, en absolut: era un bitllet real, només que aquests dòlars eren de Zimbabwe. "Saben vostès on és Zimbabwe?", preguntava el professor. Molts alumnes li contestaven que no en tenien ni idea, i llavors el professor els recomanava que no oblidessin aquell nom.
I és que aquell bitllet de cent trilions de dòlars de Zimbabwe valia un ou, sí, però un ou en sentit literal, és a dir, un simple ou de gallina. Perquè això era l'únic que es podia comprar amb cent bilions de dòlars a Zimbabwe durant els temps de la hiperinflació, entre els anys 2008 i 2009, abans que el país africà deixés d'emetre moneda perquè ja no tenia sentit emetre bitllets que no servien per a res. D'aquells anys queden ara les fotos dels funcionaris que acabaven de cobrar i havien d'empènyer carros de supermercat plens de bitllets que valien 20 milions de dòlars cada un. O de manifestants que exhibien un cartell ple d'aquests bitllets amb la llegenda irònica "bilionari mort de fam" (almenys, afortunats ells, no havien perdut l'humor).
Si fa una dècada un país potencialment tan ric com Zimbabwe va caure en la hiperinflació va ser perquè un president dogmàtic, autoritari i megalòman Robert Mugabe es va obstinar a planificar l'economia amb directrius únicament ideològiques. Va subsidiar productes de primera necessitat, va regular el mercat laboral fins a fer pràcticament impossible l'acomiadament, va requisar les terres als antics colons blancs i les va lliurar a uns nous propietaris negres que no tenien coneixements d'agricultura, i després es va obstinar a dirigir-ho tot amb mà de ferro. Mugabe, com és fàcil d'imaginar, no tenia ni idea d'economia. El resultat va ser aquell bonic bitllet de color pissarra que valia cent trilions de dòlars. El fracàs va ser tan inqüestionable que fins i tot l'obcecat Mugabe es va adonar que les seves idees valien el mateix que els bitllets de banc. El 2009 va decretar la dolarització de l'economia. El dòlar de Zimbabwe va deixar d'existir. I a partir d'aquell moment només va poder usar-se al seu país el dòlar americà. Sí, la moneda dels imperialistes que Mugabe tant havia odiat durant tota la seva vida.
Em pregunto si algun professor d'Economia farà al nostre país el que fa aquest professor llatinoamericà en el seu primer dia de classe. Pot ser que ho faci algun, però deu ser un cas aïllat amb poc prestigi professional i amb fama de llunàtic o d'fanàtic del neoliberalisme. I ho dic perquè moltes idees econòmiques que se senten aquests dies semblen tan capritxoses com les de Robert Mugabe a Zimbabwe, encara que les defensen professors i experts que se suposa que haurien de tenir uns coneixements tècnics molt superiors. Es pot augmentar la despesa pública en 94.000 milions d'èuros, per exemple? I es poden prometre tots els rescats ciutadans que es prometen sense augmentar els nivells d'impostos fins a límits confiscatoris? Perquè aquestes coses es prometen, i molta gent se les creu perquè tots estem disposats a creure'ns qualsevol cosa quan ho estem passant malament. I això que no oblido als experts econòmics que parlen, en sentit contrari, de retallades i d'austeritat i de racionalització de la despesa, sense pensar que darrere d'aquestes retallades hi ha gent que pateix i malviu i que perd el poc que tenia (o que ha de treballar deu hores al dia per un salari de misèria).
Malauradament, estem ficats en una espiral diabòlica. D'una banda, els que ens asseguren que tot ha de seguir igual, amb subocupacions i amb milers de persones vivint en la misèria, si volem viure una certa recuperació econòmica. I de l'altra, els que ens prometen subsidis i rescats a granel sense que ningú sàpiga d'on sortiran els diners. I així anem, com si tot fos tan senzill com jugar al Monopoly amb bitllets d'un milió d'euros, només que de la Unió Europea en lloc de Zimbabwe.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema