Ala meva edat veig com al meu voltant molts amics i ?com?panys es van jubilant. Els més precoços són els mestres i els que han treballat a la banca o a grans empreses. Els primers es jubilen als 60 anys, mentre que els que provenen de grans empreses ho solen fer per prejubilacions a partir de 58 anys. Aquesta situació m'ha fet agafar sensibilitat envers la jubilació, no pas perquè estigui pensant a fer-ho, sinó perquè ara és més propera, talment com quan tens un fill i només veus nens quan circules pel carrer, quan abans no els veies.

La primera cosa que observo és que quan un sap que li queden 2 anys per jubilar-se posa el cronòmetre marxa enrere, cosa que li provoca que el temps fins el dia de jubilació li sigui cada vegada més feixuc, fins el punt d'arribar a dir als últims mesos que ja no suportava més la feina. Sovint han estat 30 o 40 anys treballant i just en l'últim any ha estat una feina insuportable! La segona cosa que veig és que molta gent no està preparada per a la jubilació, per viure 25 o 30 anys sense tenir una tasca determinada a fer. N'hi ha que queden desmuntats perquè no saben organitzar-se l'horari i es deixen anar, alguns pensen en la jubilació com unes vacances infinites i altres tenen tasques familiars com la cura dels néts. Però amb l'energia que s'arriba ara a la jubilació penso que cal imposar-se una feina amb un horari menys estricte i sovint en col·laboració amb altres jubilats, sigui en ajuda a organitzacions socials, fent tasques municipals, estudiant a la universitat, fent una recerca, sortint d'excursió... en definitiva, essent útils a la societat. La pitjor sensació que pot tenir un jubilat és que ha deixat de ser útil, i en aquesta societat tots ho hem de ser, tothom hi té un paper.

Un greu problema de la jubilació serà la pensió. La pensió es genera pel mecanisme d'entrada-sortida, és a dir, el que ara cobren els jubilats ho estem pagant els que encara treballem. A la meitat dels anys 90 hi havia 3 treballadors per a cada pensionista, mentre que ara només n'hi ha 1,7, baixant cap a 1,5, la qual cosa vol dir que teòricament la capacitat de cobrament s'ha reduït a la meitat i que les pensions s'haurien de reduir en aquesta proporció. Evidentment no serà així, però mostra l'evolució de cap on aniran les pensions amb una demografia minvant, amb joves als que els costa trobar un treball amb sou digne i amb més i més jubilats que mai. D'aquí la necessitat de retardar l'edat de jubilació de 65 a 67 anys. El mateix ministre de finances alemany Wolfgang Schaüble ha proposat aquesta setmana que l'edat de jubilació segueixi un automatisme en funció de la demografia, suggeriment que els col·legues socialistes al govern no veuen amb bons ulls.

Els números de la Seguretat Social no surten de cap manera. L'any 2015 va acabar amb un dèficit del 0,6% del PIB, necessitant agafar diners de la guardiola que ara és de 36.000 milions (lluny dels 66.815 milions que tenia a finals del 2011) i que es veurà exhaurida a l'any 2018 si els polítics no decideixen aportar fons des del pressupost de l'estat, fent-se càrrec de les prestacions no contributives com les de viudetat o orfandat. La gravetat de la situació és que el dèficit del 2015 és semblant al de 2014 encara que al sistema hi hagin entrat 500.000 treballadors més. L'augment del 3,15% en número de cotitzants només va aportar a la caixa de la Seguretat Social un augment del 1,33% en ingressos. Ens trobem en un cercle fatal, fruit d'una estafa piramidal que va pensar que els ingressos serien sempre superiors a les pensions, sense pensar en baixades de demografia, disminucions en salaris o en augments de l'esperança de vida. Només sabem una cosa: el futur serà pitjor per als jubilats pel que fa a ingressos de la Seguretat Social.

Això ens porta a parlar dels plans de pensions. Evidentment els jubilats ja no els poden fer, i en tot cas el que han de fer és un racó en els seus estalvis. A la nostra cultura no estem acostumats a pensar en el llarg termini i només veiem l'avui. Pensar en els propers anys fa mandra, sovint por, per això no es vol veure. Però en el cas dels ingressos de la jubilació és obligat fer un estalvi, encara que sigui petit, de 50 euros cada mes, perquè això obliga a pensar en el futur. Aquí només 1 de cada 6 treballadors té un pla de pensions, quan hauria de ser la totalitat, en menor o major mesura.

És fals que el sistema es farà càrrec de nosaltres quan ja estiguem en una situació d'invalidesa, ho veiem els que tenim pares en aquestes situacions. Ni els nostres fills podran estar al nostre càrrec 24 hores al dia, necessitant altra gent a la nostra cura, ni el sistema pot suportar econòmicament el cost, sovint molt superior a la pensió màxima, per la qual cosa es fa necessari recórrer a suplements privats. És aquí on és necessari l'estalvi, el pla de pensions o vendre l'immoble que s'ha adquirit durant la vida activa. Fer un pla de pensions, encara que sigui petit, té la bondat d'ajudar a pensar en aquesta situació i a intentar planificar-la.

L'energia que ara un té quan es jubila permet enfocar aquesta etapa de forma diferent, essent actiu en altres tasques socials. Per això, quan trobo un jubilat li pregunto: com t'has guanyat el sou avui?