El negoci de la notícia busca solucions

25.04.2016 | 08:47

El setmanari The Economist es preguntava no fa gaire si és l'oportunitat o el declivi el que domina el negoci de les notícies. Posava com a exemple del primer el grup alemany Axel Springer amb la compra recent de Bussines Insider per 442 milions de dòlars i la de NBC Universal, que va invertir 200 a BuzzFeed, una altra publicació en línia. Per contra, es feia ressò una vegada més de les dificultats que estan passant grups de grans capçaleres que no troben la manera d'adaptar-se als nous temps. Fonamentalment, a causa de la caiguda de la publicitat.

Les xifres no han deixat d'alarmar des del moment en què es va iniciar el descens d'aquest tipus d'ingressos. Els diaris nord-americans van perdre al voltant de 30.000 milions de dòlars en anuncis entre 2005 i 2014, el 60 per cent del total. En la majoria dels casos les xifres es van compassar amb fortes reduccions de les plantilles en els principals diaris. Les retallades han contribuït a limitar els danys a curt termini però el panorama és ombrívol. Jim Chisholm, consultor de mitjans de comunicació preguntat per The Economist, va predir que els ingressos per venda, sense altra ajuda, deixaran d'existir més aviat que tard en molts diaris americans i europeus. Pel que fa a la publicitat en línia tampoc hi ha raons per sentir-se optimista: segueix caient en picat per la varietat d'oferta i llocs on inserir anuncis barats.

Un dels grans problemes és el dels bloquejadors de la publicitat, un software l'ús del qual s'està estenent i dificulta l'exposició de l'anunciant. Pagefair ha calculat que el 2015 la proliferació d'aquest tipus de programes ha fet perdre 19,5 milions d'euros als editors. L'alternativa és utilitzar antibloquejadors per impedir la lectura de les notícies als que facin ús d'aquest software, però ja ha sorgit com a resposta un nou sistema per tal de burlar-los.

Segons The Economist, una fórmula per la qual els diaris poden ser capaços d'atreure publicitat, o fins i tot animar més lectors a pagar per les notícies, és incorporar als seus continguts noves àrees especialitzades. El Boston Globe va llançar a finals del passat any un lloc web dedicat a la salut i la medicina anomenat Stat, i manté un altre dedicat al catolicisme, sota el títol Crux. Algunes de les edicions dels diaris de diumenge han plantejat ingressos per mitjà de la jardineria i els "clubs" de vi, on es venen productes que troben interès per part del públic. Per a The Economist, encara és massa aviat per escriure l'obituari dels diaris d'interès general, però són molts, afegeix, els que estan lluitant per sobreviure.

Des que va començar la crisi del paper la indústria periodística no ha deixat d'interrogar-se a si mateixa en la recerca de solucions. El mateix The Economist es preguntava el novembre passat: "Què poden fer els diaris per salvar-se, a més de trobar propietaris multimilionaris capaços de suportar anys de pèrdues?". Una possible salvació, coincideixen, seria aconseguir una cosa que a primera vista sembla d'allò més lògica: que els lectors paguin per llegir les notícies a internet de la mateixa manera que ho fan en el paper. Però això no passa; al contrari, s'ha anat de fracàs en fracàs.

Dos anys després d'introduir el seu mur de pagament, The Sun, una de les capçaleres britàniques més rendibles, ha considerat rebutjar la fórmula. El "paywall" consisteix a oferir gratis als lectors una sèrie d'articles abans de cobrar per la informació. El sistema funciona en alguns grans diaris, com és el cas del New York Times, que obté més ingressos segurs per la fidelització dels seus subscriptors. També en altres especialitzats com succeeix amb el Financial Times, pioner en l'aplicació del mur.

No obstant això, la majoria dels lectors de les webs de notícies tendeix a consumir la informació gratuïta i després abandona. Això es deu, generalment, a l'estès perfil baix del lector a internet. Chisholm sosté, com explica The Economist, que un usuari nord-americà inverteix només 228 segons en cada visita a un lloc de notícies. En els telèfons el temps és encara menor. Algú es preguntarà com és possible aprofundir amb únicament una mica més de tres minuts de lectura en les informacions, reportatges i anàlisis que un diari ofereix? Al seu torn, per aquests tres minuts de voleteig al voltant dels titulars ningú està disposat a pagar.

Sobretot els que han crescut creient, com ha escrit el veterà periodista David Randall, que l'accés gratuït a una informació de qualitat és un dels drets fonamentals de l'individu. Randall, autor d'alguns dels llibres més llegits i recomanables sobre el periodisme, va dirigir el Independent on Sunday, que no fa molt va publicar el seu últim número imprès. Sosté, malgrat la dificultat que comporta cobrar per les notícies, que sense els ingressos de la publicitat l'única solució per als editors és obligar a pagar pels continguts a internet per tal de poder rendibilitzar les plantilles que fins ara elaboren els diaris de paper nodrint també les webs. En un article publicat per Internazionale, recorda com al Regne Unit els diaris copaven el 2008 el 27,3 per cent del mercat publicitari i avui dia la dada ha baixat a l'11,4 per cent. Paradoxalment els nous beneficiaris de la publicitat són Google i Facebook, que no donen ocupació a un sol periodista. El 2015 van ingressar 44,5 milions d'euros únicament dels anuncis.

L'error de gairebé tots els diaris va ser creure que la resposta estava a oferir gratuïta ?on-line la feina dels periodistes. La idea, una mica ingènua, era cobrir els costos amb la publicitat. Esperança vana. Com recalca Randall, els periodistes dels diaris costen molts diners, la publicitat en línia, no. Posa l'exemple del Daily Mail, el rotatiu britànic més venut, on una pàgina doble en color li suposa a l'anunciant 105.000 euros i, en ?canvi, un banner al lloc Mail Online, de la mateixa capçalera, només 28 cada mil visualitzacions . Si qualsevol fa els comptes en funció del tiratge i dels usuaris comprovarà la diferència que suposa pel que fa a ingressos.

De la mateixa manera que pensa David Randall i molts altres, crec que si el periodisme no troba una fórmula per cobrar regularment pels seus continguts i mantenir les plantilles que han sustentat durant dècades el seu model professional informatiu no hi haurà futur per a ell i tampoc per a la vigilància del poder que han exercit les redaccions dels diaris i de la qual depèn en gran mesura la salut de les democràcies. No és qüestió de posar-se greus ni d'exagerar, però aquest contrapès no el trobarà la societat en el batibull de la xarxa i en l'autoproclamat periodisme ciutadà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema