Pepo Gordillo, professor de la Filosofia del Dret a la Universitat de Barcelona, explicava no fa gaire que la durada del conflicte sirià -a banda del comerç armamentístic i de persones- és degut al fet de ser, aquella, una de les grans zones de petroli de fàcil extracció o convencional (com territoris de la Sibèria oriental i del mar Caspi). Aquest petroli és aquell que té una alta taxa de retorn (amb un barril invertit n'obtens vora un centenar), cosa que no passa amb els mètodes americans del fracking (quan, per un barril esmerçat, se'n poden obtenir sols 8 o 10). A això cal afegir-hi altres paràmetres: en primer lloc, com a producte energètic s'està exhaurint (quedaria al planeta la mateixa quantitat de petroli que hem emprat fins avui -2 bilions set-cents mil barrils-, però amb baixa taxa de retorn a l'hora d'extreure'l, de manera que és possible que es quedi on és), en segon lloc, el 2006 hi va haver el pic o zenit de producció mundial de petroli, fins al punt que el juliol de 2008 pujà a 150 $ el barril mentre al desembre del mateix any estava a 36 $. Aquestes pujades i baixades, això és, la volatilitat del preu, són fruit de l'oferta-demanda o dels interessos de certs països, per exemple Aràbia Saudita, per enfonsar el fracking americà?

Extrec de Carles Riba i Romeva aquestes dades sobre l'evolució de l'energia al món: "El 1751, pràcticament tot el sistema energètic humà procedeix de les energies renovables (biomassa, molins i força animal) amb un flux total d'uns 400 GW (giga[=milers de milions] watts). El 1850, el consum de carbó comença a ser significatiu (70 GW d'un total de 700 GW, el 10%) i, el 1900, s'ha multiplicat per quasi deu (660 GW) que, amb l'ús incipient del petroli (33 GW) i del gas (7 GW), és quasi la meitat del sistema energètic mundial (48,1% de 1.455 GW). L'entrada del segle XX també assenyala l'inici de la producció hidroelèctrica. A fi de la Segona Guerra Mundial, el consum de fòssils s'eleva fins a 1.685 GW (carbó, 1.060 GW; petroli, 490 GW; gas natural, 135 GW), el 65% del sistema energètic que, amb les energies renovables (hidroelèctrica, 135 GW; biomassa, 890 GW), sumen 2.575 GW. Però la gran expansió de l'energia és protagonitzada pel petroli després de la Segona Guerra Mundial. En efecte, supera el carbó l'any 1964 i arriba a la crisi de 1973 amb 3.980 GW, moment en el qual les energies no renovables aconsegueixen el màxim percentatge de la història (85,6%, o 7.740 GW del total de 9.040 GW, incloent un petit valor d'energia nuclear, 53 GW). La crisi del petroli frena l'augment del petroli durant una dècada (4.020 GW el 1983), mentre que el conjunt del sistema energètic creix moderadament fins a 10.450 GW. A partir de 1983, hi ha una nova expansió del sistema energètic mundial que, malgrat el sostre nuclear de 925 GW el 2006, arriba a la crisi de 2008 amb 17.675 GW (quasi 70% d'augment en 25 anys). Després d'aquesta crisi, passats els primers moments de desconcert (2009), lluny de frenar-se, l'ús energètic torna a incrementar-se fins a 19.300 el 2012 (això sí, amb una moderada disminució en els països més desenvolupats). Malgrat que el percentatge d'energies no renovables disminueix lleugerament respecte al 1973 fins a 83,7%, en termes absoluts, el consum de fòssils i urani passa de 7.738 a 16.147 GW; més que duplica entre 1973 i 2012. [...] Amb el carbó, l'ús de l'energia s'intensifica a partir de 1830 fins a estabilitzar-se de 1.000 a 1.200 W/h (habitant) entre 1910 i 1950. Després de la Segona Guerra Mundial hi ha una segona intensificació presidida pel petroli que, de nou, s'estabilitza de 2.200 a 2.400 W/h entre 1970 i 2000. En els darrers anys hi ha una intensificació més moderada que no es frena ni amb la crisi de 2008 i que arriba a 2.750 W/h el 2012".

És per pensar-hi. Els ciutadans en edat de jubilació naixíem vers 1950, quan la Terra tenia uns 2.500 milions d'habitants i consumia 3.250 GW. Amb les dades de 2012, la població s'ha multiplicat quasi per 3 (a Catalunya també) i la humanitat consumeix unes 6 vegades més d'energia. Una energia les reserves de la qual estan en fase d'exhauriment. D'aquestes reserves, 577.000 GWa corresponen a carbó (51%), 259.000 GWa a petroli (23%), 215.000 GWa a gas natural (19%) i tan sols 75.000 GWa a urani (7%). Pel que fa al cicle d'exhauriment, segons el mateix expert, el petroli s'acabarà sobre el 2042, el gas natural el 2047, l'urani el 2050, el carbó cap al 2060...

Res d'estrany que hi hagi pugnes per posseir l'or negre. Però, aquest sols és l'aspecte energètic. Ens agradi o no, el petroli és a l'entorn de la nostra vida no sols per necessitats energètiques, sinó que esmercem petroli en el camp dels plàstics, teixits, medicines, i, sobretot, pel cicle alimentari: des del tractor que llaura els camps passant pels fertilitzants, els pesticides, les màquines recol·lectores, els transports, etc. Tots depenem del petroli, tothom el necessita. S'ha escrit fins i tot que mengem petroli. Determinades sacsejades en el seu preu poden produir recessions de tota mena i comportar conseqüències polítiques, militars i socioeconòmiques... Quan la crisi d'inicis del 2008, tots recordem revoltes a l'Àfrica per l'encariment dels aliments.

Tant per a l'OTAN com per a la UE disposar de fonts petrolíferes i assegurar-ne el transport conformen part de la seguretat d'Occident. A Síria, un cop acabada la guerra freda amb la derrota d'Orient i el seu model socialista, el que ara s'hi dirimeix és qui marcarà les regles del territori, Iran o Aràbia Saudita. No podem caure en el parany de considerar-ho un conflicte religiós perquè el conflicte és polític. I econòmic. Per això el Daesh ha envaït territoris amb petroli o d'utilitat agrícola i per això Aràbia ha subvencionat escamots violents lligats a la gihad, a grups relacionats amb Al-Qaeda, el front al-Nusra, el Daesh o Estat Islàmic... Per això, a Síria s'hi han implicat les grans potències: EUA, Rússia, Gran Bretanya, França... Aleshores, si el petroli és un bé escàs i exhaurible, si té un preu fluctuant interessat (com s'entén que a inicis del 2008 un barril valgués 150 $ i ara 36 $?), si cada vegada és més escàs, amb el temps... arribarà a ser un producte de luxe. Però quines solucions tenim? No només hem d'aprendre a funcionar sense dependre tant del petroli ?energèticament -cal fer ara mateix una transició vers les renovables!-, sinó en la vida quotidiana. Per exemple, en el cicle alimentari... De cara al nou país que volem bastir, cal deixar de menjar petroli i altres combustibles fòssils i fer d'una vegada la transició energètica! Les energies renovables a Catalunya són suficients i tècnicament viables. L'energia solar i derivats (vents, cursos i salts d'aigua, biomassa, etc.) són suficients per cobrir les necessitats de la població actual de la Terra. A més de la hidràulica, operativa de fa més d'un segle, avui s'ha posat a punt un conjunt de tecnologies (col·lectors solars, plaques fotovoltaiques, aerogeneradors, sistemes geotèrmics d'alta i baixa entalpia, etc.) que ha demostrat la seva viabilitat. I s'estan ?desenvolupant sistemes d'acumulació d'energia (acumuladors tèrmics, bateries, dipòsits d'hidrogen, sistemes reversibles de doble envasament, entre d'altres) per resoldre el tema de la seva intermitència.

La factura exterior acumulada per la compra dels combustibles fòssils a Catalunya fins el 2050 (pagada a preus internacionals a tercers països) s'avalua en 631.350 M€ (milions d'euros), o sigui 3,15 vegades el PIB català en 35 anys (quasi el 10% de mitjana anual). En canvi, si s'endega la transició energètica, en anar disminuint progressivament les necessitats de combustibles fòssils fins a zero, el cost de la factura exterior acumulada disminueix fins a 281.600 M€ (351.720 M€ menys). En avaluar els costos per implementar el nou sistema energètic renovable, salta la sorpresa i es constata que són molt inferiors als dels combustibles: 70.000 M€ en 35 anys, 2.000 M€ per any (1% del PIB català) quan Catalunya el 2012 ja pagava 8.000 M€ a l'exterior per la compra de combustibles fòssils (aproximadament un 80% en petroli i un 20% en gas natural).