Avui camino sense destí. El cel aquest matí -com ja es habitual a París- és gris i fa fred. Acompanyat de la meva gavardina negra i la meva bufanda començo a baixar per l'avinguda Ledru Rollin a prop de la Bastille. Com sempre la gent camina massa ràpid, sense fixar-se en res i amb pressa. Jo ho faig amb calma i mirant tot el que passa al meu voltant, és la sort de caminar sense cap destí o potser és que el caminar ràpid no entra en els plans d'algú que ha crescut en un poble.
París és d'aquelles ciutats en les quals s'hauria de parar el temps, d'aquells destins de pel·lícula on la seva bellesa t'atrapa, on la gent sense dir res deixa entreveure històries genials mai explicades. I és el que intento fer mentre camino, imaginar-me totes les anècdotes i les històries de la gent que passa pel meu costat, dels músics dintre el metro o dels enamorats que es fan els petons més intensos que mai he vist a la vora del Seine. Imagineu-vos poder saber el que pensa la gent o poder veure un resum de les seves vides.
Continuo caminant. Arribo a la Bastille, ple de turistes com sempre, i decideixo fer mitja volta. Passo per la Rue de la Lappe per evitar el soroll dels cotxes i el murmureig de la gent, almenys aquí puc caminar tranquil, sense turistes, sense gent que l'únic que vol és fer-se la foto i així continuar imaginant-me més històries per escriure.
De lluny se sent algú cantant, tot i la distància, puc escoltar una veu suau i bonica. M'apropo. És un senyor gran amb una barba més blanca que la neu i una pell seca que pateix pel vent gèlid que bufa avui a París. "À des reflets d'argent la mer les reflets changeants..." Canta La mer del gran Charles Trenet. Normal, jo també trobo a faltar el mar i el sol. Quans s'acaba la cançó marxo alhora que aplaudeixo.
Uns metres més a baix hi ha un dels meus bars preferits de París, Le Bistro du Peintre, m'agrada perquè és el típic bistrot parisien amb les taules rodones, les cadires vermelles i un finestral que et deixa veure tot el que passa fora, és perfecte per continuar imaginant-me històries. Entro, el cambrer ja em coneix, i fent veure que parlo bé el francès li dic "Bonjour monsieur, je voudrais un croissant et un cafe, s'il vous plaît". Vaig a la taula de sempre i deixo la bufanda i la gavardina a la cadira del davant, si aquesta cadira pogués parlar em preguntaria per què sempre que hi vaig o faig sol. No hi ha cap motiu en concret, és el meu ritual, asseure'm, no dir res i mirar cap a fora.
Em porten el cafè i el croissant en el mateix instant que miro per la finestra, esperant que el semàfor es posi en vermell per passar, una noia preciosa amb un barret negre i unes mitges vermelles. El meu cap parla sol "Que em miri, que em miri... si em mira li pregunto com es diu o què fa...", clavo la mirada cap a ella, si a les pel·lícules funciona per què no m'ha de funcionar a mi? Quantes histories d'amor a primera vista coneixem? Pot ser la meva és la següent, per què no? M'han explicat que aquestes coses passen a Paris.
El semàfor es posa en vermell, els cotxes es paren i ella passa. La meva mirada es fixa, sense parpadejar, perquè noti l'energia i em miri. Camina a poc a poc, sense pressa, és de les meves. Passa just per davant de la meva taula i em moc subtilment per cridar l'atenció, però res, la noia segueix caminant sense donar cap senyal d'interès. Surto i faig veure que no tinc rellotge i vull saber l'hora? Surto a dir-li alguna cosa? Ja és massa tard. Ella continua caminant, allunyant-se com s'allunya la possibilitat d'escriure a París una altra història d'amor a primera vista.
Pago i me'n en vaig pensant en quantes històries de pel·lícula es perden pel camí per petits detalls, per una simple mirada, per una simple paraula. Qui sap, demà potser torna a passar i em mira. Qui sap, potser demà m'enamoro.
