La XI legislatura sembla a punt d'acabar. Els grups parlamentaris no han escalfat ni els motors, quan ja s'anuncia la dissolució de les corts espanyoles, tot confirmant un ridícul espantós en què el diàleg i el consens han estat els grans absents del debat polític, malgrat el bla, bla, bla, dels líders de torn. S'encetà el 13 de gener i, malgrat les expectatives, ha passat amb més pena que glòria. I és la primera vegada d'encà de l'arribada de la democràcia que ha estat impossible la formació d'un govern.
Espanya continuarà almenys fins després de l'estiu al mig d'una tamborinada que unes noves eleccions intentaran esvair, malgrat que no hi ha res assegurat. La situació de bloqueig pot continuar si en realitat es confirmen els pronòstics que avui avancen les enquestes. Dos diputats amunt o dos diputats avall no sembla que puguin canviar gaire el trist panorama. Davant els reptes de futur, els senyors diputats continuen amb les seves picabaralles de vol gallinaci que no serveixen per a res.
Hom ja no sap què dir i cada dia resten menys arguments per a justificar aquest impasse. La majoria d'analistes coincideixen que Mariano Rajoy té molt poc ?recorregut, però acaba de rebre la ?visita de Puigdemont en una reunió del tot sorprenent. Només es pot justificar des d'un punt de ?vista electoral, perquè el primer no pot prendre cap tipus de decisió i el ?segon havia afirmat en més ?d'una ocasió que mai no visitaria un president en funcions que tenia data de caducitat. Què ha ?canviat? Poca cosa, però ambdós ?necessitaven la foto a les portes de La Moncloa... aquesta és la ?política que tenim. Molt xerrar, molta foto i els problemes sense resoldre.
Rajoy va renunciar a la investidura, malgrat la proposta del rei Felip VI. Al llarg de tres mesos ha desaparegut, incapaç de dialogar amb cap formació política. Si decebedora fou la seva actitud en el tema dels pactes, més lamentable ha estat el seu fracàs en la lluita contra la corrupció que afecta el seu partit. Massa sovint ha mirat i mira cap a un altre costat quan li exploten casos com els de Madrid, València o Granada.
Un segon actor ha estat Pablo Iglesias, que ha boicotejat qualsevol acord. Ell mateix s'autoproclamà vicepresident i més tard en una compareixença pública hi renuncià. Foren els moments més esperpèntics de la curta legislatura. Pretenia destrossar electoralment el PSOE i no només fracassà en aquest sentit, sinó que ara haurà de coaligar-se amb Izquierda Unida, per tal que el milió de vots dels comunistes apaivaguin la davallada electoral de Podem. Trist i galdós el seu paper, malgrat el suport d'algunes televisions com la Sexta que han pogut veure que el líder que fabricaren no era res de l'altre món.
Pedro Sánchez i Albert Rivera intentaren com a mínim un govern. No sabem si van fer tot el possible, però almenys gràcies a ells el calendari va córrer. El candidat socialista ho té complicat, però en aquests mesos de confusió ha guanyat punts. S´ha caracteritzat per ser un home valent que aguantà fins al final el pacte amb Ciutadans.
Per la seva banda, Albert Rivera també superà la prova amb els seus intents de diàleg amb tothom i prova d'això és que La Razón ja li busca les pessigolles. Pot ser un home clau en el futur, però mantenir l'equidistància no és una qüestió senzilla.
Quant als partits nacionalistes, per primera vegada en la història democràtica no han pintat res. Han estat aïllats del tot, la qual cosa podria canviar en un futur. Però de moment, ni PSOE ni PP volen ?saber res ni de catalans ni de ?bascos, malgrat que els socialistes a ?Euskadi governen conjuntament en moltes institucions amb el PNB.
