Formentera té forma de sargantana

«La bona gent gran de Formentera és rude i esquerpa, desconfiada perquè s'ha abusat molt de la seva bondat i hospitalitat, tal com ho eren els pagesos del meu poble»

27.04.2016 | 10:03

Així com el dibuix en el mapa de l'illa més gran del continent europeu, Gran Bretanya, té molta semblança a un lleó alçat en posició d'atac, així també, si Formentera es mira a vista d'ocell, ens adonarem que perfila la figura allargassada d'una sargantana, talment com si un rèptil tel·lúric flotés en les aigües del mar de lapislàtzuli.

Formentera, diu una llegenda, està sostinguda per unes columnes hercúlies, clavades al subsòl marí i les persones amb la sensibilitat esmolada senten un tremolor quan el mar s'agita i llença les onades a fuetejar les platges del color del blat i els tallats i obscurs penya-segats. Potser es tracta d'una poètica i Formentera, esbocinada de la seva germana gran, Eivissa, toca de peus a terra amb una robusta base rocosa, ben aferrada, malgrat alguna porositat per on s'escola l'aigua travessant-la a banda i banda.

Els Freus són la resta d'un atàvic cordó umbilical que vinculava Formentera amb Eivissa. Les dues illes havien estat unides formant-ne una de sola durant el plistocè, en el període de l'última glaciació, i van trencar-se igual que la rama seca es despenja del brancam. Cada una d'elles va viure la seva pròpia vida, la grossa amb més terreny i amb clima favorable en sortiria millor parada que la petita, que va tenir un futur més galdós, fins durant els segles XVI i XVII va quedar despoblada per culpa d'una duradora sequera, de la poca defensa orogràfica i arqui?tectònica i per temor als corsaris que entraven en els pobles del litoral i s'enduien els bens, els homes i dones per esclavitzar amb durs treballs o prostituir-los en antres de mala mort.

La sargantana és un rèptil costaner, àvid de llum solar, que sovinteja en llocs propers als estatges humans, molt abundosa en tota l'illa de Formentera i que causa sorpresa i admiració als turistes, que es deleixen per veure-les estàtiques parant el sol, bellugar-se amb moviments mecànics entre les roques tot encauant-se en els seus refugis o trescant veloces i divertides per damunt la sorra. La sargantana és un animalot simpàtic, que no provoca massa maleses en els horts ni en les vinyes, a diferència dels ocells que picotegen les figues i les hortalisses o els mosquits, mosques i papallones d'origen exogen que podreixen els grans de raïm i la fruita. Perquè Formentera és una gran vinya, que produeix un bon vinet, abans d'ús exclusivament domèstic, i actualment comercialitzat amb èxit.

L'illa vista des del cel està colorada amb els verds foscos dels boscos de pins i de sabines, també pel verd més lluent dels garrofers i de les figueres ben arrenglerades unes, esparses altres en camps de blat o en la vinya, igualment llueix el verd grisenc platejat d'antigues oliveres de cossos retorçats, escadusseres en prats i terres de cultiu, i enfilades les joves en rengues perquè se n'han replantat moltes últimament amb intenció de recuperar l'oli verge, puix que el de les velles rancieja massa.

L'estiu passat quan tallaren els raïms, a la segona setmana d'agost a causa del sol abrusador, un bon amic, en Pep, em mostrà cofoi i sorprès una gran quantitat de semals repletes de baies inflades i lluentes, ufanoses, amb un lleu somriure vermellenc en les de color negre i una brillantor d'or vell a la galta dels raïms blancs. Em comentà: «No ha plogut gens durant molts mesos, no s'entén aquest bé de déu, aquest any el vi serà de molt bona qualitat».

Cada any en Johnny me'n regala algunes ampolles i si sap que no em trobo bé me'n porta; ell creu fermament en el poder salutífer del vi, com la meva mare, que deia: «el vi ho cura tot». La mare, per justificar la seva contundent afirmació, posava d'exemple un home molt feinador i bona persona que va arribar als 90 anys i sempre s'engatava: «En Trull té una salut de ferro, perquè el vi no aixaragalla els camins, l'aigua, sí».

La bona gent gran de Formentera és rude i esquerpa, desconfiada perquè s'ha abusat molt de la seva bondat i hospitalitat, tal com ho eren els pagesos del meu poble, antics i agres, feréstecs davant dels desconeguts que també acabaven molts d'ells aprofitant-se de la seva ignorància o dels seus bons sentiments. Viure aïllat o en masos disseminats per les vessants del Montseny generava en els subjectes una inèrcia de malfiança quan es relacionaven amb forasters. Un cop esberlat aquest tarannà inveterat i feliçment rompuda la prevenció, el recel o la suspicàcia emergeix de nou en els cors la bonesa de sempre i t'acullen amablement. La Montserrat i un servidor estimem persones de Formentera amb un afecte idèntic al que professem a familiars propers, i sovint ens referim a ells com una prolongació natural dels nostres oncles o germans.

Es practica encara la inveterada economia del bescanvi; acostumo a cuinar per dues famílies i molts dies al matí quan despertem ens trobem un cistell ple de prunes, de tomates o de figues acabades de collir. Són molt agraïts i els agrada, com a tothom, rebre regals. Quan arribem a Formentera passo per cases dels amics amb capses de galetes de Camprodon o de Santa Coloma i ells em carreguen d'ous, verdures o m'han guardat una sobrassada de la matança del porc. Aquesta és la Formentera que el meu cor més estima, la de la gent autòctona, apartada del turisme bulliciós, reclosa en el mas, extraordinàriament hospitalària i generosa. Aquesta és la Formentera real, endinsada, poc coneguda perquè no se'ls veu massa, tapats per la munió de turistes; es mouen en un cercle social específic i restringit. Darrere del brogit sorollós estiuenc perviu la Formentera senzilla i fonamental. Els turistes baladres no deixen veure el bosc de les essències.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema