La gàbia comuna

27.04.2016 | 10:03

Pablo Iglesias ha dit que una persona que aspira a ser candidat a la presidència del Govern no pot al·ludir a un periodista per dir alguna cosa que no li agrada. No, senyor Iglesias, no ho ha de fer, primer, perquè assenyalar és de mala educació i, segon, perquè en la funció del polític s'inclou l'absorció d'una dotzena de gripaus diaris, els uns merescuts; els altres, potser també. Entre els periodistes hi ha molta gent que cobra menys de la tercera part del que guanya un diputat provincial de Podem, fins i tot després del descompte per contribució assembleària. S'admeten mostres de solidaritat. Jo no em queixo, sóc un privilegiat.

No conec Álvaro de Carvajal ni llegeixo, habitualment, El Mundo i no ignoro que, a la tropa informativa, hi ha dotzenes de col·legues amb l'ànima embolicada en roba interior molt suada i costrosa, però els arguments es rebaten. D'altra banda, qui té diners, no sol tenir dificultats per trobar un cor de portaveus que cantaran els seus mèrits amb bona entonació i totes les filigranes de la polifonia. D'aquí els recurrents atacs d'histèria soferts per la premsa de la Restauració a mesura que Podem s'obria pas. Calma, cavallers (i senyores). Arribes a un quiosc, contemples la premsa de Madrid i semblen diverses lleves de reclutes instruïts pel mateix sergent. Mai, des dels últims anys de Franco, hi havia hagut menys diversitat en la premsa capitalina, de paper, preciso.

Alguns en el seu atreviment anticipen que la coça d'Iglesias és la mostra de l'amenaça d'extermini de la llibertat d'expressió així els de Podem es facin amb el govern. Prudent medicina preventiva que no va ser curativa, ni urgent, quan Aznar va demanar el cap del director de La Vanguardia, quan Rajoy va aconsellar la decapitació de Zarzalejos a ABC i quan van aflorar dotzenes de llistes negres, algunes físiques, a Canal 9, Ràdio Nou, Telemadrid i altres martingales ja que com diu Nativel Preciado, cada canvi polític sol anar acompanyat o precedit per purgues en els mitjans públics del que s'infereix que als mals polítics la llibertat els agrada encara menys que al (mal) periodista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema