El llegat de Bonaparte

27.04.2016 | 10:03

Ajaccio, ciutat natal de Napoleó Bonaparte, respira per tot arreu la petjada d'aquest contrarevolucionari que va arrasar mitja Europa sota els principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Què en queda, de la seva obra i de la del seu descendent Napoleó III?

Un model d'estat musculat, intervencionista en economia, seguint les passes del colbertisme, però no especialment redistribuïdor, només en la mesura en què disposa d'una ampla base funcionarial de suport. Un estat amb un passat colonial dur i amb una descolonització quasi tan desastrosa com l'espanyola. Amb una force de frappe d'intervencions neocolonials a l'Àfrica subsahariana. Una economia privada, absolutament centralitzada a l'entorn de París, amb una baixa capacitat d'innovació. I amb una crisi d'identitat irreversible.

França hi pinta poc, a Europa; i els ciutadans d'ascendència no europea es resisteixen a passar pel raser de l'homogeneïtzació cultural de tradició jacobina.

A les properes eleccions generals a França, el duel serà entre el neogaullisme i el lepenisme, dreta i extrema dreta. Xenofòbia, jacobinisme, antieuropeisme. Un còctel que no promet res de bo per a França i per a Europa.

Napoleó fou del partit de Pasquale Paoli (el Babu, pare de la pàtria), que va instaurar la primera democràcia d'Europa a l'illa de Còrsega durant dues dècades al segle XVIII, com reconeixia Rousseau. Però Bonaparte es va passar a la causa francesa i liderant la creació de l'Imperi francès, sota vestimenta revolucionària, va cobrir el pacte de l'antiga oligarquia amb la nova oligarquia. Dissenyant un model burocràtic d'estat: prefectes, departaments, policia política, ensenyament centralitzat, exèrcit obligatori i adoctrinador. I sempre, en nom de la sobirania popular expressada en plebiscits controlats: governar de forma autocràtica sense control parlamentari. La bogeria jacobina bonapartista del català Manuel Valls, que ha acabat d'espatllar el disseny artificial dels límits regionals francesos; i els tics de la inquisició interior sobre l'immigrant sospitós de no addicte; això, sumat a les pors d'alguns notables del Midi davant el procés emancipador català i als consecutius i frustrats intents de canviar el rígid model funcionarial i laboral francès, ens indica que ens trobem davant d'un estat amb una aparença forta, però absolutament insegur.

Un estat que s'ha volgut fer fort a costa de tenir una societat civil dèbil. I aquesta situació només condueix a explosions periòdiques de tints revolucionaris que acaben sempre en contrarevolució.

Europa, la democràcia i la justícia social només podran avançar amb estats de dimensions petites o mitjanes, cohesionats culturalment, no a cops d'uniformització forçosa, i amb societats civils fortes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema