En els gloriosos dies del bipartidisme, a Espanya es practicava una alternança política a mig camí de la resignació i la rutina. El partit principal de l'oposició ho tenia clar: al cap d'unes quantes eleccions, acabaria per arribar al govern. Tot era qüestió de paciència. I d'aprofitar els errors dels seus rivals. No és estrany que la irrupció de nous partits, abans del 20-D, posés el PP i el PSOE en un estat de DEFCON 2. Ara bé; malgrat els esforços histèrics i propagandístics per desacreditar-los van ser incapaços d'evitar la fuita de milers d'electors cap a Ciutadans i Podem.
L'aparició de noves peces de joc en el tauler, com s'ha vist, ho ha capgirat tot. Però el més sorprenent ha estat, almenys fins a hores d'ara, la incapacitat manifesta d'uns i altres per posar-se d'acord per formar algun govern. Perduts en la boira de tacticismes i personalismes, els quatre partits només han aconseguit materialitzar l'espectre d'unes noves eleccions.
El més paranormal de la situació és que, segons les enquestes, Mariano Rajoy tornaria ser el líder més votat d'unes eleccions hipotètiques. Ja té mèrit: durant aquests mesos d'interinitats, els casos de corrupció del PP han continuat florint com espàrrecs; i, fins i tot, un ministre del seu govern s'ha vist obligat a dimitir pels papers panamenys. Però res d'això no li passa factura.
Suposo que deu existir una bossa de votants que considera que la corrupció ha de ser un dels pilars bàsics i fonamentals d'un sistema democràtic. Per què haurien de canviar l'orientació del seu vot, quan el PP s'ha demostrat com una de les autoritats mundials en aquesta matèria?
