La façana de l'ajuntament de Girona sempre m'ha causat una barreja d'impressió i respecte. Sobretot per la balconada que durant segles va ser, com la de Barcelona, el lloc triat pels polítics per fer grans proclamacions i arengues. Principalment abans que existís la ràdio, que va substituir els balcons a efectes de comunicar amb immediatesa fets importants «al poble». Però no el va substituir a l'hora de gesticular poder. Això encara va durar anys.
Hi ha imatges carregades de simbolisme del balcó de l'ajuntament de Girona amb els presidents Macià i Companys dirigint-se als ciutadans. També, en el mateix balcó, fotografies del dictador Franco, que durant anys em va provocar terror i formigueig la primera vegada que hi vaig poder sortir. En democràcia, en canvi, el balcó ha servit per celebrar triomfs col·lectius i per acollir un dels moments més rellevants de l'any a la ciutat: El pregó de Sant Narcís.
Per tot plegat passar per la plaça del Vi sempre ho havia considerat un fet solemne. Ho dic en passat perquè aquesta setmana m'hi he acostat i m'he trobat la façana del balcó coberta amb retalls de porexpan col·locat de qualsevol manera simulant que l'ajuntament s'havia quedat glaçat. En realitat semblava el decorat d'una atracció de fira de la Devesa. Vaig témer que en qualsevol moment sortiria algú amb els pantalons foradats a cobrar l'entrada a l'Ajuntament. A la porta de porexpan un munt de gent fent cua per fer-se una fotografia asseguts en un tron patrocinat.
En els últims 40 anys Girona s'havia construït una imatge de ciutat amb sediment intel·lectual i artístic. Sobre aquests pilars es va desplegar un relat escrit per noms com ara Joaquim Nadal, Comadira, Aragó, Cercas, Tià Salellas, CapdeferroiBosch, Rafel Masó, Maria Cobarsí, Monsalvatge, Modest Prats, Fonalleras, Paco Torres Monsó, Pep Nadal, Antoni Puigverd, Salvador Sunyer, Gerard Quintana, Francesc Ferrer, Joan Puigbert, Manel Xifra... Una realitat que ara està essent substituïda pel relat de tenders que estan construint una ciutat porexpan.
