Se n'ha anat d'aquesta vida i de la meva la professora de literatura d'aquell batxillerat d'uns anys difícils i misteriosos per totes nosaltres de la postguerra a les Escolàpies de Girona, justament uns pocs dies abans de dissabte passat, Sant Jordi en què, com sempre, jo li portava un llibre sota el braç a la seva casa de Girona. En aquest abril del 2016 un bonic recull de la col·lecció dels contes encisadors d'Elena Fortún sobre les aventures de la rebel Celia, el seu personatge que ens va delectar i deixar crèixer l'ànima i l'intel·ligència i el cor, en aquells temps de fred i ganes de saber de la maleïda i immediata postguerra. La Josefina Corominas, malgrat les exi?gèn?cies del nacional-catolicisme imposat, ens alliberava de les pesades Florita i dels falangistes Roberto Alcazar y Pedrín, en les seves recomanacions solapades i tímides de la lectura de les facècies d'aquella criatura que era republicana sense saber-ho, com la seva creadora, quan nosaltres encara no sabíem quina cosa tan fonamental havia sigut la revolució dels "nostres" ig?norats i ignorades militants de la llibertat.

Li volia retre el meu personal homenatge i agraïment, a la meva adorada professora que em va obrir els ulls i l'afortunada curiositat en el primer curs del batxillerat de les monges escolàpies davant de la Catedral. Ara només em queda aquest espai tan amable del Diari per explicar-li el que mai li vaig saber dir al llarg de la nostra incombustible i respectuosa amistat desde la seva primera classe fins ara que ha marxat. Potser me n'hauria sortit, aquesta vegada.

"Celia escribe en un trozo de papel prematuramente ennegrecido: "En el otoño murió mi madre"". Elena Fortún sabia convertir els seus propis i tràgics sentiments en les paraules més simples d'una criatura de rínxols rossos, tan trista com innocent les seves paraules, les més simples, per explicar la tragèdia negra de la guerra amb totes les seves consequencies: La por, la fam, l'ensordiment de les bombes, les baixades precipitades als sòtans de les cases, els brams dels afusellatsÉ Jo li portava a la meva professora l'esborrany del seu primer diari de Celia i per confesar-li que havia descobert que Elena Fortún va ser una de les primeres dones feministes del nostre país i parlar-li de la seva intensa amistat amb la gran Matilde Ras que, com deia l'altre gran escrpitora Almudena Grandes "entre ambas escritoras coinciden el amor, el compromiso y la creatividad"... Quant que vaig aprendre de tu, ja enyorada Josefina Corominas...