Dies comptats

Carla Gallardo Pi. Sant Feliu de GuíxolS.

D´aquí a dos mesos el futur de molts estudiants pot canviar segons la decisió que hagin pres aquests dies. Arriba el final de curs i amb aquest la Selectivitat. Una època decisiva per a tots nosaltres. Una bona decisió ens pot obrir les portes a un futur brillant, però també ens en pot tancar moltes. No sabem què ens depararà el destí. Aprovaré la Selectivitat? Entraré a la carrera que m´agrada? No sabem què passarà demà, però tots som capaços d´aconseguir el que volem sempre que no deixem de lluitar.

A Montserrat

tot plora

Francesc A. Picas. La JOnquera.

Montserrat plora la mort d´un escolà, com diu la cançó. Però el juliol de 1936 plorà l´assassinat de vint monjos. A Catalunya el 1936 s´implantà una revolució anarcomarxista que tenia per finalitat destruir la fe cristiana dels catalans. La Generalitat envià un autobús amb guardies d´assalt que s´apoderaren del Monestir. Tancaren les portes al poble fidel, i expulsaren els monjos i els escolans. Vint monjos van ser assassinats a diferents llocs de Catalunya. El pare abat Marcet pogué refugiar-se a Barcelona i embarcar clandestinament en un vaixell carboner, via Roma. Prèviament havia amagat la imatge de la Moreneta entre pedres, en el Cenobi, per evitar que fos destruïda.

El dia 23 de gener de 1939 els catalans veiérem brillar una Estrella al cim de la Santa Muntanya. Al·leluia. Uns intrèpids catalans van alliberar la Moreneta. El Terç de Nostre Senyora de Montserrat formava part dels que tornaren a Catalunya la llibertat religiosa. La Verge de Montserrat tornà a ser la Patrona de Catalunya.

De compres per la vida

Joaquín durall. banyoles.

Si tu veus a l´aparador un raspall de dents a 10 cèntims, entres i te´l compres, encara que no tinguis dents. Ni el gran esperit comercial dels catalans ha pogut amb el dels xinesos, que, xino-xano, ens van desbancant, perquè posen preus, malgrat les seves gangues; com el pelacables elèctric que em va pelar un sol cable abans de doblegar-se, o el ganivet de cuina que mai saps si talla menys per la vora de dalt que per la de baix, i acabes pessigant i desgraciant tots els pans.

Estem fent el préssec!

enric carcereny beltran. LLORET

DE MAR.

Sóc català i me´n sento plenament com quasi tothom que hi viu, no tant per haver-hi nascut, sinó perquè és un sentiment que em surt de l´ànima. Ser català vol dir que respectes i estimes Catalunya, la seva llengua, la seva història, la seva cultura, al seu poble i la seva manera de ser i fer...! Hi ha qui havent nascut a Catalunya ni l´estima, i encara menys la respecta..., venent-se l´ànima per un plat de llenties mal cuinades...! Com a català demano als 72 diputats electes per la Independència de Catalunya, a qui vaig votar el passat 9-N, que tenint tota la legitimitat del resultat de les urnes, que es posin a la tasca que la seva societat els va ordenar mitjança el seu vot, que és ni més ni menys que assoleixin la dignitat de portar-nos a l´única opció que ens resta ja per ser lliures i independents d´una vegada... la DUI i punt.Ja no fa falta perdre el temps amb un Estat que ja fa més de tres segles que ens espolia i porta a la indignitat notòria Catalunya. És la seva responsabilitat obeir fil per randa el resultat de les darreres eleccions i declarar la independència per Catalunya d´una vegada...! Som-hi...! Si pot ser avui, molt millor que demà...! És l´hora de passar a l´acció...! DUI ja...! i deixem-nos de més romanços...! No necessitem el permís de ningú per declarar la Independència de Catalunya...! Estem carregats de raons, tant històriques com de sentit democràtic demostrat fins a l´extenuació...! Som-hi...! DUI ja...! La independència no es demana...! Es proclama...! I punt...! Visca Catalunya sempre i tot el que representa, catalans...!

Fèlix Pujol

i el pacte fiscal

Pere Brunsó Ayats. banyoles.

Fèlix Pujol, en el seu article «El vot és el vot» (DdG, 25-4-16), escriu: «Seríem on som si això s´hagués fet quan Mas li va demanar (a Rajoy) el pacte fiscal?» Hem de retrocedir en el temps. Molts cata­lans ignoren un fet succeït el 1978. Jaime Ignacio del Burgo, expresident de la Diputació de Navarra i senador constituent, ho ha deixat ben clar: «Durant el debat constituent, Jordi Pujol va menysprear la possibilitat d´obtenir un concert com el basc» («Cataluña y la autonomía fiscal vasca y navarra», 10-8-12). Màrius Carol, director de La Vanguardia, també ignora o tergiversa el fet: «Igual que el PP i el PSOE estan a favor del pacte fiscal per al País Basc, van combatre que el tinguessin els catalans» (La Vanguardia, 27-1-16). Si molts catalans ignoren aquest fet recent, no és estrany que ignorin o els hagin tergiversat un fet succeït fa tres-cents anys, encara que J. Vicens Vives també ho va deixar ben clar: «A la Guerra de Successió (11 de setembre de 1714) els catalans van lluitar obstinadament per defensar el seu criteri en l´ordenació de la Monarquia espanyola: l´arrelat tradicionalisme foral de la Corona d´Aragó». El pujolisme, al llarg de tres dècades, ha intentat mutar fraudulentament el nostre ADN genuí de «foral» en «nacional», desnaturalitzant-lo totalment. El mateix Vicens Vives, fa més de 50 anys, ja va certificar «l´anacronisme polític del nacionalisme català». Un anacronisme evident, avui dia, davant dels Tractats de la Unió Europea i dels tractats internacionals. Seríem on som si no s´hagués produït aquesta mutació?