Llegeixo a la premsa que els fabricants suïssos de rellotges estan molt preocupats amb l'aparició al mercat dels rellotges digitals, més barats i versàtils que els seus. L'exportació va tenir una caiguda espectacular i la competència d'aquests artefactes, que alguns també anomenen "intel·ligents", s'accentua. Sobretot en la venda dels rellotges de valor mitjà perquè els qualificats com de luxe resisteixen molt millor. Als famosos Rolex, per exemple, que tenen un valor patrimonial que no caduca amb el pas del temps, la competència no els ha afectat. Malgrat tot, la preocupació dels fabricants és comprensible. El valor dels rellotges fabricats a Suïssa arriba als 5. 000 milions d'euros a l'any i si el canvi en el gust dels consumidors s'orienta en una altra direcció les conseqüències podrien ser catastròfiques per a un dels productes industrials de més prestigi.
Alguns observadors del fenomen opinen que els industrials suïssos s'han adormit una mica, confiats que ningú s'atreviria a disputar-los la primacia en aquest mercat i que l'única sortida que tenen per resoldre la crisi és adaptar-se als nous temps i als gustos canviants, de vegades imprevisibles, dels consumidors.
Per a la gent de la meva generació mai hi va haver millor rellotge, de pols o d'armilla, que el fabricat a Suïssa. I no hi va haver esdeveniment important en la nostra vida (ingrés al batxillerat, final de carrera, compromís de noces, èxit professional important) que no estigués marcat pel lliurament d'un rellotge. Cada vegada millor i més car. "El temps és or", ens deien per excitar la nostra laboriositat, i res millor que un rellotge per constatar el volum del tresor immaterial que anàvem acumulant. Potser l'únic esdeveniment que no requereix el lliurament d'un rellotge sigui la jubilació, aquest moment delicat en el qual el temps adquireix una altra dimensió i la puntualitat es converteix en una exigència perfectament inútil. Hi haurà cosa més ridícula que un jubilat pendent del rellotge excepte per prendre les pastilles?
El primer rellotge va arribar a les nostres mans en passar l'examen d'ingrés al batxillerat i rebre el títol de senyor en un diploma. I s'assimilava la possessió del rellotge a una cerimònia iniciàtica d'entrada en l'adolescència. Recordo que els escolars ensenyàvem orgullosos els nostres rellotges i els miràvem contínuament, gairebé amb el mateix interès amb què miràvem les cames a les noies. I com de contents ens posàvem quan algú al carrer ens demanava l'hora. En aquell temps de pobresa generalitzada, tenir un rellotge de polsera era un símptoma de confortable posició social. Als escolars solien donar-nos uns rellotges suïssos de segon nivell, però alguns privilegiats gaudien d'un Longines o d'un Omega, unes marques que es troben entre les deu millors de les que es fabriquen a Suïssa. En aquells dies, el prestigi dels rellotges suïssos no es discutia. "És tan fiable com un rellotge suís", es deia d'algú amb fama d'honest. Avui ja és una altra cosa. I n'hi ha prou que un rellotge tingui un 50% dels seus components fabricats a Suïssa perquè pugui considerar-se com a suís. La resta pot venir de la Xina.
