Com ha manifestat el president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'edició digital en valencià del diari Levante, que començarà a publicar-se avui, dia 1, és una bona notícia. Es tracta d'ampliar el mercat editorial en la nostra llengua i alhora, fer normal allò que a la societat valenciana, a excepció de l'Església (i de l'Exèrcit), és normal.
És veritat que tant l'Estatut d'Autonomia del País Valencià com la llei d'Ús i Ensenyament del Valencià demanen una protecció de la nostra llengua a causa de la seua feblesa. Una llengua present, tant en paper com en format digital, en publicacions com El Temps,Saó, Cresol, Buris-ana, Barcella, Mètode, Vilaweb, La Veu del País Valencià, Camacuc i moltes altres.
Segons els entesos, l'índex de lectura sempre ha estat baix al País Valencià. I més encara en la nostra llengua, a causa en bona part a l'analfabetisme que el franquisme va propiciar en els valencians, prohibint l'ensenyament del valencià, una llengua que ha estat durant molts anys exclosa de la societat i després, només tolerada, des de la marginació.
Va ser en la Transició quan la nostra llengua va eixir amb força del gueto on l'havien posat el dictador i els seus acòlits provincials, l'Església i la burgesia valenciana. De fet, el poble i d'una manera particular a les comarques, des dels Ports a la Marina i des de la Vall d'Albaida a la Costera, la Safor o el Maestrat, la majoria de la gent mai no havia abandonat el valencià, que això sí, quedava circumscrit a la llar, i al carrer i a les relacions del veïnat, i sobretot al Joc de Pilota, on el valencià sempre ha estat una llengua viva. I també va ser reivindicada pels grups més sensibilitzats amb la nostra cultura, com els jóvens universitaris o Lo Rat Penat, amb Carles SalvadorFerrer Pastor, que posaren a l'abast dels qui volien aprendre la nostra llengua, l'ensenyament del valencià.
A alguns els pot semblar inversemblant, que durant els anys quaranta i més i tot, parlar valencià fos vist com a propi de "patanes", com li digué a mon pare un guàrdia civil. O que fos obligat en temps de postguerra, a "hablar en cristiano". Per tot això i per la coentor de la burgesia del Cap i Casal que va renegar de la nostra llengua, el valencià era cosa de poble. De la gent dels pobles. L'excel·lent cançó Tio Canya, dels amics d'Al Tall explicita ben clarament la marginació del valencià. Una marginació que va quedar palesa, només fa uns mesos (no en ple franquisme!) amb les declaracions de la Sra. Carolina Punset, diputada de Ciutadans, que va fer el ridícul qualificant d'"aldeanos", aquells que defensem el valencià per tal que siga una llengua normal. Una marginació, la de la nostra llengua, que ha vingut també del PP, acabant despòticament amb RTVV o clausurant els repetidors de TV3 i de Catalunya Ràdio, perseguint amb multes abusives ACPV, tancant línies en valencià de moltes escoles o atacant l'AVL.
Per això l'edició en valencià del diari Levante és una bona notícia per a tots els qui estimem el valencià. Va ser mon pare un dels qui primer va començar a escriure en valencià al diari Levante, sobretot les seues cròniques de Pilota, la seua columna: "Impressions d'un aficionat". D'ací que m'alegra i molt, que aquest diari, que també acull els meus articles, sempre en valencià, aposte ara per una versió en la nostra llengua.
No fa gaires anys, mon pare es mostrava pessimista pel que feia a la llengua i a la Pilota. I per això deia que el valencià, com la Pilota, desapareixeria en dues generacions. Amb el temps, mon pare va canviar d'opinió, en vore l'èxit de les Trobades de les Escoles en Valencià i el compromís dels mestres per la nostra llengua o les noves fornades de jugadors de Pilota. L'edició en valencià del diari Levante confirma l'optimisme de mon pare: un País que mai no hem fet, sí, però també una País que ja anem fent. També des de la premsa.
