La cultura, prescindible?

«Els actors i els mestres i els assistents socials, tots, fan una feina necessària i no té sentit que uns la facin a costa dels recursos que requereix l'altre»

03.05.2016 | 09:53

El defensor de la ciutadania afirma que en temps de crisi, la cultura d'elit és prescindible. Doncs una vegada més, caldrà reivindicar la cultura com a part de l'estat del benestar, juntament amb la salut, l'educació i el sistema de protecció social. Afirmar que la cultura, concretament la dita d'elit sigui prescindible, em sembla, en el millor dels casos, tremendament opinable.

El defensor ens proposa deixar de fer una acció perquè creu que no és prioritària. Ens fa partícips de la seva avaluació de Temporada Alta. Ara, per a avaluar, cal considerar els objectius, cal informar sobre els mitjans assignats a aquestes i els indicadors associats. I el defensor no ha cregut necessari. Afirma que una part de la cultura és prescindible, i ho expressa des de l'estricta opinió personal, exigint una vegada més que la cultura demostri amb xifres la seva eficiència. Vagi per endavant que em sembla un exercici recomanable de salut democràtica. Però fem-lo correctament. I per al conjunt del sistema. Si al defensor li sembla que una programació cultural és liquidable, vol dir que ha avaluat el conjunt de l'actuació municipal i ha arribat a la conclusió que aquests recursos eren els més ociosos i per tant, prescindibles. Li agrairia que ens fes partícips dels elements de la seva anàlisi, sense la qual no podrem apreciar si té una raó o té una opinió.

Respecte a si la cultura és o no és part del sistema de benestar. Preguntem-nos si la formació en arts escèniques, lletres, arts plàstiques en qualsevol dels seus suports o música, està desplegada amb els mitjans que requereixen. I si aquesta tasca ha estat encomanada exclusivament a l'escola. L'acció de formació de públics que han fet els teatres com el Municipal o la Planeta, les activitats de les biblioteques públiques, de les escoles d'art i de les corals han estat impagable i tot aquests centres formen part del sistema cultural, i no del sistema educatiu. Algú imagina un sistema de formació de públics i de foment de la creativitat exclusivament centrat en l'àmbit escolar? O és que imaginem que una societat educada no ho ha de ser en els hàbits culturals? No sembla imaginable, i tant estat de benestar són com les que desplega els sistema escolar quan forma en aquestes disciplines.

El nostre país compta amb un sistema cultural que configura cadenes de valor que el fan eficient i que abasta tots els àmbits de la cultura: de la música al teatre i la dansa, del patrimoni cultural all circ, de les arts plàstiques a l'arquitectura i a la cultura tradicional. Així un sistema cultural que vulgui vetllar, per exemple, per les seves lletres necessita actuar en totes les parts de la seva cadena de valor: entre els autors i el públics cal assegurar l'existència d'una bona base lectora, un bon sistema editorial, un bon sistema de distribució, una bon sistema de prescripció, un bon sistema per conrear el talent i la crítica i que cadascun d'aquests elements tingui capacitat per a desenvolupar-se. I les polítiques públiques defineixen actuacions en aquests contextos, compostos per iniciatives públiques, privades o d'iniciativa social, individuals i col·lectives, amb ànim de lucre o de voluntariat. Es pot prescindir d'algun d'aquests elements i assegurar que el conjunt funciona? No sembla raonable si volem que un sistema cultural sigui eficient.

I quina part de la cadena seria la considerada d'elit? La que té un llenguatge complex, la que té un preu inassolible? Seria elitista un diàleg en francès entre una professora de literatura comparada i una autora de novel·la belga educada al Japó? Doncs fa tres setmanes Mita Casacuberta i Amélie Nothomb varen congregar tres-centes persones. I no vaig tenir la sensació que fos d'elit. Els termes elit/popular ja no em semblen útils per a l'anàlisi sobre l'eficàcia dels recursos assignats a la cultura. L'anàlisi té sentit si el fem en termes de resultat respecte als mitjans assignats. Sobretot perquè en el cas concret que es planteja, Temporada Alta, els termes de l'anàlisi no poden ser només què costa. Sinó què costa, què aporta l'Ajuntament i què s'obté en retorn, per a què serveix. Aleshores, podem valorar si en volem prescindir.

Però a més és ridícul que, en un país mal finançat, es vulgui resoldre el dèficit de l'aten?ció social a base de cercar els recursos neces?saris en una part del propi sistema de benes?tar, ja que la cultura és un recurs clau en la lluita contra les desigualtats. Potser té més sentit discutir sobre quina aportació de recur?sos públics requereix el sistema cultural per funcionar degudament i sobre la destinació d'aquests recursos. Cal recordar què des?tinem a la cultura, què destinem a la salut, a l'educació i què destinem al conjunt del benestar social sobretot per fer palès que els recursos destinats a aquesta finalitat són escassos. I que calen més recursos públics i privats per assegurar que construïm una societat més justa, que vol dir també més culta.

Crec que té sentit construir un debat en aquests termes. I no el té jugar a opcions maniquees. Cal recordar a més que les programacions teatrals donen feina a mots tècnics i actors que, a diferència, per exemple, dels mestres o els assistents socials, no tenen contractes estables i tenen les carreres professionals estan sotmeses a l'apreciació del seu talent per part del públic. Els actors i els mestres i els assistents socials, tots, fan una feina necessària i no té sentit que uns la facin a costa dels recursos que requereix l'altre. No és aquest el debat. El debat és sobre si l'estat del benestar està ben finançat i què entenem que forma part del benestar de les persones. Però si la cultura és benestar, la cultura ha de poder desplegar-se en la seva totalitat (algú s'imagina que la salut, no destinés mitjans públics a l'atenció a malalties estranyes, per afectar poca gent?). Per altra banda, si cal finançar millor altres elements no culturals del sistema de benestar, abans de prescindir de Temporada Alta, em pregun?taria si els recursos que diu que es necessiten es podrien obtenir per exemple racionalitzant la despesa de tractament de residus i neteja (14 milions d'euros) dels 17 milions del programa d'actuacions generals de l'Ajuntament o dels 11 milions que es destinen a via publica i seguretat. No sé per què Ramon Llorente ha descartat aquesta via de finançament de les actuacions en matèria d'habitatge i prefereix deixar de donar suport a un Festival de Teatre

I nego la premissa major. La cultura és popular perquè és participada sense que calgui banalitzar la seva expressió, perquè és diversa, perquè crea mecanismes de referència col·lectiva, perquè es vincula al progrés i a la cohesió social d'un territori i de les persones que hi viuen. Per això Temporada Alta és ?necessària, perquè ajuda a desplegar ?aquestes polítiques. I imprescindible, com ho són el Mot, els estudis universitaris d'humanitats o els museus. O no ho són i cal tancar-los per finançar els serveis socials perquè la seguretat, la neteja i les despeses generals municipals, a diferèn?cia de la cultura, són imprescindibles?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema