Estem destinats al conflicte i després d'haver conegut les religions com a atmosfera pesada i baixa en oxigen, on calia moure, a la força, totes les energies humanes, ara tenim dificultats fins i tot per veure-la com a mitologia, fet que, sumat a la ignorància del llatí i de la història de l'art, fa que qualsevol jovenet submergit en una catedral desplaci menys idees i emocions que un mosquit en vol.
Mentrestant, més d'un interessat a vendre armes o comprar vots es frega les mans davant la suposada inevitabilitat d'una croada perquè els moros són així d'extrems, ens diuen. Com si no tinguessin aquesta dimensió ferotge tots els monoteismes, començant pel jueu, i fins els aparents politeismes, ja que veient a Rodrigo Rato i a Marcos Benavent tan devots del budisme, em vénen ganes de fer-me de missa diària. Cantada. Michel Onfray (Pensar l'islam), un filòsof francès que va fer professió de fe d'ateisme i que fins i tot va despullar les teràpies freudianes com una forma de bruixeria, proposa un laïcisme menys radical i una entesa amb l'«islam bo», és a dir amb qualsevol islam pacífic, democràtic i no incorregiblement masclista que, com qualsevol altra creença, creixi entre la confiança i la vigilància.
Som realment estranys. Ens agrada presumir d'herència cristiana però, després d'haver col·laborat en la destrucció de diversos estats àrabs, ara ens molesten els refugiats que hem fet fora de casa. Ni tan sols hem pogut garantir la vida i la seguretat dels cristians de l'Iraq o Síria. Durant molt de temps hem permès que l'Aràbia Saudita o els Emirats designessin els predicadors de les mesquites que, lògicament, transmetien un Alcorà ple de regustos ferotges i primitius. Hi ha tradicions democràtiques, com la d'Anglaterra o els EUA, més pactistes i cordials amb les diverses esglésies i fins i tot l'Imperi Romà tenia els seus pontífexs: per estendre ponts, emparar tots els credos, subvencionar -si calia- i assegurar que cada Déu seria al panteó. I a la casa de tots.
